Penseu que al fer desaparèixer aquestes àrees, el temps disponible augmenta considerablement, molt més que amb la introducció de la sisena hora.
La segona cosa que desapareix és la temporització. Sabíeu que a totes les aules hi ha rellotges però sempre manca temps? (adaptació de l’adagi africà que diu que tots els homes blancs tenen rellotge i no n’hi ha cap que tingui temps).
La divisió del temps escolar en hores –de vegades de 50 minuts- no aporta cap solució als reptes de l’aprenentatge de la nostra societat. La quantificació no serveix de res més que per escalfar el cap de polítics i alguns pedagogs amb aspiracions: castellà, llengua, anglès, educació física, filosofia… cinc, quatre, tres, dos, una…. Cal debatre la qualitat dels aprenentatges, no el nombre de minuts al llarg de la setmana que es treballa sistemàticament cada aspecte concret.
La filosofia també desapareix. Si la llengua i les matemàtiques són les eines de l’aprenentatge, la filosofia n’és l’ànima, per tant no té cap sentit donar-li més o menys hores. Tota l’educació o és filosofia o no és.
La tercera cosa que desapareix són els tècnics que ens diuen constantment com hem d’innovar, com hem d’ensenyar, què hem d’ensenyar i quins papers hem d’omplir per a ser innovadors. L’administració educativa podria funcionar amb una tercera part del seu personal. Només caldria eliminar tot el personal contractat per compensar la falta de confiança que els administradors tenen en la capacitat de l’escola de fer un bon programa i un bon currículum. Amb aquesta mesura desapareixen competidors dels mags de la màgia: els bruixots i els grans sacerdots de les ordres i lleis ministerials i autonòmiques.
Masses propostes de grans debats i poca tranquil·litat per pair totes les demandes de canvi que ens arriben a les escoles i als mestres. A més, debats, lleis i reformes acostumen a ser el que diuen les padrines del Maresme: molta remor de boixet i poca punta.
Posem-nos a enfilar agulles i que ens ho deixin fer amb tota la confiança del món, amb el dret a equivocar-nos i rectificar, amb una bona avaluació orientadora i amb tot l’ajut social i pedagògic possible.
I un darrer desig. No vulguem comparar-nos amb ningú. No vulguem ser “els millors”. En tot cas, vulguem millorar cada dia, idea que, encara que amb un matís insignificant, té una connotació absolutament diferent a la proposta comparativa de l’excel·lència o de ser els primers en el rànquing dels països del nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada