Ja no sé si som una mica il·lusos o, realment, venir a treballar contents és un punt a favor d’algunes mestres. Amb la Núria, fins i tot, ens abracem al matí. Un somriure de banda a banda, il·lumina la seva cara quan a 2/4 de nou em saluda mentre estic al despatx fent papers. Hi ha altres mestres que et contesten amb un hola sec i auster el teu bon dia. És un hola apagat, preocupat... Alguns no t’arriben a mirar. Potser no pensen que tu, també estaràs estressat i val la pena llençar un somriure i una mirada per fer que el matí passi amb més amabilitat.
El to i el tacte a l’educació és molt important, i ho és també entre els mestres. Viure en permanent conflicte no ens fa ser més crítics. Saber destriar els problemes personals de les situacions escolars i educatives és tot un aprenentatge i un repte. Contestar un somriure amb un altre és una necessitat del dia a dia. Pensar que jo no tinc la raó absoluta és un exercici sa i eficaç.
Les emocions ens traeixen al governar els nostres actes i la nostra raó sense que nosaltres en siguem conscients.
Venir a treballar amb la voluntat de regalar somriures no ens fa ser més il·lusos, sinó més humans i més educadors.
1 comentari:
M'agrada creure en la filosofia de la taca d'oli: allò que fas s'escampa, creix, i també et retorna. És imparable! La gran revolució de les petites coses!
Crec que sóc afortunada en certs aspectes de la meva vida (els altres els deixarem per a un altre espai...) La meva feina, fer de mestra, és un d'ells.
Arribo pel matí amb temps, per preparar la jornada amb calma i poder "canviar cromos" amb els companys més matiners. Em fa il.lusió retrobar-me amb ells, adonar-me que porten unes arrecades noves o uns pantalons que els fa "tipet". Sí, és un luxe que ens regalem abraçades, paraules amables, i notar com després respirem millor i se'ns escapa el somriure. Estic segura que genera una mena d'ones positives que s'escampen pels passadisos de l'escola, i arriben als nins, a les famílies... S'encomana!
No estem gaire acostumats a la cultura de les valoracions positives, sembla més fàcil comentar allò que no ens agrada o que no rutlla. Val la pena intentar canviar aquesta mirada de les situacions, dels companys, dels infants: és una manera amable -digne d'ésser amat- de viure i de fer escola.
-Stefan Zweig: "Em fa molt més feliç comprendre els homes que jutjar-los"-
Núria
Publica un comentari a l'entrada