dilluns, 30 de novembre del 2009

El calendari escolar i el temps

Els debats sobre el calendari escolar són un exemple de com ens aproximem a un aspecte relacionat amb el temps educatiu, des d'una visió tècnica, organitzativa i quantitativa.

Aproximar-se al calendari escolar des de la qualitat, des de la pedagogia... voldria dir que, per exemple, la jornada intensiva del mes de juny, l'hem d'analitzar des de la perspectiva dels infants.

Tot el contrari del què fem. Quan es va concedir la jornada continuada, es va fer com una concessió als sindicats i als mestres. És més, les condicions amb les quals es feia la sol·licitud per fer aquesta jornada eren purament formals i suposaven un tràmit sense cap mena de control.
Si voleu més detalls, en algunes escoles es reduïa una hora la dedicació dels mestres a l'escola i es feia un horari de 9 a 14 h.

Ara, amb la nova proposta, es vol acontentar a les famílies que tenen dificultats en organitzar aquestes tardes del mes de juny, sobretot pel que fa referència a l'alumnat més jove.

En quin moment fem una reflexió des del punt de vista dels infants, de l'oportunitat o no d'aquestes horaris i de quines són les activitats que es realitzen, el seu rendiment... com afecta el cansament de final de curs a tota la comunitat, inclosos els mestres que també en formen part?

L'afirmació de que més hores produeix millor educació no es gosa posar en dubte. I ningú es posa a pensar que els infants, en aquesta època, necessiten a les tardes activitats més relaxades, per tal que els matins puguin dedicar-se a tancar un curs que per molts, haurà estat molt intens.

Tot això passa a l'educació infantil (3-6) i primària. No a la secundària que segueix fent el seu horari flexible, intensiu o extensiu...

Amb la setmana del mes de febrer passa quelcom semblant. En aquesta setmana tenim la dificultat de que els infants desconnectin, ja que en la majoria dels casos –se suposa que menys els fills del professorat-
romadran a l'escola, fent activitats amb monitors que segur que coneixeran i amb els mateixos companys que durant tot el curs.

Parlar de reactivar el turisme d'hivern és encara més desviar l'atenció cap a terrenys molt allunyats dels objectius i les finalitats educatives. Aquest turisme, suposa afavorir el consum i la despesa, en un context en el qual qui podrà gaudir d'aquest període serà una minoria de la població del nostre país.

Posats a racionalitzar horaris, ¿perquè no s'han canviat totes les festes que tenim al llarg del curs enmig de la setmana, situant-les estratègicament en divendres o dilluns, reformant l'horari laboral de tothom, no solament el dels mestres? D'aquesta manera es garantiria petits períodes de "desconnexió" per part d'alumnat i professorat i, a la vegada, s'afavoriria que en aquests ponts, pares i fills poguessin conviure tranquil·lament. Però això és una utopia ja que ni l'església ni l'estat volen sentir a parlar d'aquests canvis.

Mentrestant ens maregen a tots i s'atreveixen a afirmar, per major glòria dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que aquesta mesura afavorirà la qualitat de l'ensenyament.

Què es fa durant el mes de juny a les escoles? Com s'ho organitzen els mestres? Què necessiten els alumnes? Al marge de la calor, més gran o més petita, que pugui fer? Qui es fa aquestes preguntes quan es volen introduir canvis en aquest aspecte concret?

A la xarxa hi és tot


Jo crec que fins i tot podreu trobar els vostres records. Aquesta és la poesia que recitava quan era petit. Ara, em sembla, que no m'atreviria a passar de la tercera estrofa. Estava en un llibre groc, de tapes dures, amb una imatge impressionista a la portada. I deia així inclosa la "moraleja":

Los gigantes de Pamplona

Fiacro Iraizoz Espinal

¿Oyes las notas vibrantes
de esa gaita tan chillona?
Pues espera unos instantes,
que vas a ver los gigantes,
los gigantes de Pamplona.

Recuerdo que en mi niñez,
alegre más de una vez,
delante de ellos corrí.
Con que osada timidez,
les gritaba: "¡Aquí, Aquí!".

En tus ojillos brillantes
y en tu sonrisa burlona
veo instintos "alarmantes"
de correr con los gigantes,
los gigantes de Pamplona.

Pero espérate, que quiero
que los veas al pasar;
mira, ya llega el primero
detrás del tamborilero
bailando a todo bailar.

- ¡Es un rey! ¡y que elegante!
¡Cuánto adorno! ¡Cuánto fleco!
- ¿Ves que serio y que arrogante?
Pues bien, por fuera es "gigante",
pero por dentro está hueco.



¡Hoy es pronto todavía!.
¡Tal vez te acuerdes un día
del gigantón de Pamplona,
al ver bajo una corona
una cabeza vacía!.

-¡Y baila con mucho brío!
¡Cuántas vueltas! - ¿Que te chocan?.
¡De tu inocencia me río!
¡Los monarcas, hijo mío,
bailan al son que les tocan!.

- ¡Otro gigante detrás!
¡Y es mujer! ¡La quiero ver!
- Acércate y la verás.
- Di, papá, ¿y esa mujer
es igual que las demás?

- No es igual; pero no obstante,
todas parecidas son,
pues, lo mismo que el gigante,
tienen hermoso el semblante
y el corazón de cartón.

- ¡Ya llega otro, y otro, sí!
¿Y quienes son esos, di?
- Son retratos en colores
de esos graves pensadores
como hay muchos por ahí.

De inmóvil fisonomía,
que hablan poco y hablan tarde,
y se pasan noche y día
haciendo ostentoso alarde
de inmensa sabiduría.

- ¿Y esos últimos que veo?
¡Son negros! ¡Qué atrocidad!
¡Qué rostro tienen tan feo!
Si son negros, como creo,
serán muy malos, ¿verdad?.

- No tanto como supones;
en el mundo, cosa rara,
hay otros santos varones,
que tienen blanca la cara
y negras las intenciones

Ya acabaron de pasar;
ya se alejan tan gentiles,
bailando a todo bailar
esa danza popular
de gaitas y tamboriles.

- ¿Quieres seguirles? ¡Corriente!
Si eso te ha de divertir,
corre alegre entre la gente,
pero ten siempre presente,
lo que te voy a decir:

Sé humilde tu vida entera;
huye siempre de un encuentro
con esa gente altanera
que va mostrando por fuera
lo que no tiene por dentro.

- Y piensa que hay mil farsantes
de apariencia fanfarrona,
muy soberbios, muy boyantes
¡Y son como los gigantes,
los gigantes de Pamplona!


diumenge, 29 de novembre del 2009

Directors allunyats de l'aula?

He llegit el llibre de Gianfranco Zavalloni, Pedagogia della lumaca: per una scuola lenta e nonviolenta. És un llibre que té molts punts de connexió amb el meu. Us el vaig anunciar ja fa uns mesos i us el recomano si cau a les vostres mans. Està ple de referències concretes al món quotidià de l'escola i reivindica constantment aquesta nova mirada sobre l'educació i sobre els ritmes de l'educació.



Però avui destaco una referència als directors, en el context d'un capítol en el qual descriu com ha de ser l'escola que reivindica. Al final diu que, en aquesta escola, no hi ha lloc pels directors-gerents com volen tant l'administració com els sindicats, sinó un model de director-coordinador que tingui la meitat del seu horari dedicat a l'ensenyament.

Penso en la proposta anunciada fa uns dies pel Departament d'Educació i crec que es tornen a equivocar estratègicament, carregant les tintes en una professionalització allunyada de l'aula, plena d'un poder atorgat no per exercir una direcció pedagògica, sinó per controlar i augmentar les seves funcions com a cap de personal. A l'educació és convenç i, sinó, no es venç. I cal, sobretot, predicar amb l'exemple: poc afavorirem la innovació, la millora i el canvi, sinó hi som al capdavant i a dins mateix de cada procés.

Carta al director

En Jaume Cela ha publicat aquesta carta al director al Diari Avui.

Continuem treballant, malgrat tot

Aquests dies l'escola del nostre país torna a ser notícia. El tema és el calendari i l'horari escolar. Tot un caramel perquè els articulistes de sempre ens presentin com un col·lectiu uniforme que només volem vacances. Les seves conclusions parteixen dels comentaris de tertúlies que permeten que els mestres hi telefonin. Dos articles recents, de la senyora Gabancho i del senyor Sanchis, són una bona mostra de gent que està mal informada però que ha d'opinar. De segur que han tingut bons mestres que els han ensenyat a argumentar, però no han tingut mestres excel·lents, que són aquells que també ensenyen a informar-se abans d'obrir la boca i a entendre que en el debat educatiu ni tot és blanc ni tot és negre. Si necessiten temes per comentar els en suggereixo tres: que expliquin la feina de Ramon Grau, premi Marta Mata amb un llibre que recull l'experiència de mestre de ciències a secundària; o el treball de centenars d'escoles 0-12 que estan a punt d'impulsar les desenes jornades sobre com es va construint des de l'escola una nova cultura educativa; o l'últim llibre de Joan Domènech, que reflexiona sobre com impulsar unes concepcions del temps més respectuoses amb les necessitats de les criatures. Ara bé, que els propietaris de la paraula no es pensin que ens reduiran al silenci. Som una bona colla els que continuarem treballant per construir un model educatiu de qualitat i establint ponts d'entesa amb la resta de la societat.

Jaume Cela

Ushuaia


Potser els fars que ens orientin en aquest mar d'incerteses ja estan tant lluny com la fi del món, el far d'Ushuaia. Necessitem llums, illots en mig del temporal, clarors entre tanta obscuritat. Tant de soroll no ens ajuda a fer la feina ben feta que necessita l'escola.

El baile de la Victoria

Amb la pel.lícula et fan ganes de llegir el llibre. Skármeta sempre et transporta al territori límit entre la realitat i la ficció, entre el somni i la vida. I l'amor, que sempre ronda en les seves propostes. La interpretació dels tres protagonistes, magnífica: un lladre expres en plena solitud, un jove optimista sense més i una noia plena de bellesa, sensibilitat i emoció.





Al ingresar en la zona, el joven no pudo impedir que la felicidad lo desbordara. Era como si una ducha de pistones, semejante a aquella que usan para pintar la carrocería de los autos, le hubiera barrido el sarro que acumulaba en sus entrañas. Se sentía limpio, ligero, y al darse cuenta de que estaba a punto de ejercer en plena calle una cabriola de baile, entendió por primera vez a aquellos héroes de los musicales de Hollywood que se ponían a cantar o a bailar cuando caían en éxtasis. Se había descargado de tantas mochilas que le doblegaban el lomo que ahora se sentía un animal liviano y flexible, ágil de mente y rápido de pezuñas. Dúctil, y tan transparente que le parecía que todo el mundo se daría cuenta de la doble fuente de su felicidad: eso que sentía por Victoria Ponce era muy probablemente lo que en el cine y las canciones llamaban «amor»

dissabte, 28 de novembre del 2009

Dia del mestre

A Agramunt, fa més de vint-i-cinc anys que es celebra el dia del mestre. És un moment de retrobament de mestres de la comarca que s'ajunten per compartir un vespre, amb alguna conferència i un sopar col.lectiu. La Montse Bacardit em recorda que el novembre del 1989 ja hi vaig anar per parlar de la formació permanent. Vint anys després presento l'elogi de l'educació lenta.

Cares d'assentiment en el públic. Penalitsem la lentitud... hem de desaccelerar l'educació... no podem fragmentar l'horari... hem de tornar al temps marcat pels esdeveniments... els aprenentatges han de tenir el seu temps i han de fer-se a la mida de les persones... el temps és vida, no diner...

En el sopar, homentatge a 4 mestres que es jubilen. Emocions contingudes, voluntat de seguir fent coses perque no es perdi la gran experiència acumulada. Sembla que al voltant de la Federació vol impulsar-se una associació de jubilats per la renovació pedagògica...

L'Assumpció Bertran ens llegeix un poema:

EL MESTRE

El mestre, amics, és com un arboricultor.
Els deixebles són com els plançons que conrea.
Els han brollat incultes de lentranya de Gea:
viuen, però no en saben encara la raó.

Ells sols, res no serien sinó fullatge inútil;
ell, però, els arreplega curosament i, amb zel,
de cada nou plançó n'extreu un arbre útil:
la ciència en ses mans és talment un empelt.

Ell sap el temps, l'estat, la saba i la manera
perquè en el tronc de l'arbre l'empelt pugui encaixar.
Després, ja transplantat lluny d'ell, l'arbre prospera
i posa arrels i fruita a l'hora de fruitar.

Pare talment dirieu d'una fillada extensa,
de cap dels fills no espera ni l'ajut ni el profit:
li basta el goig d'haver-ne performat la creixença
i que, ja grans, li servin un record agraït.

Joan Arús


Em recorda una intervenció de l'Ana Giné a Lleida: l'educació lenta proposa tornar a l'educació el ritme de la naturalesa. Rousseau? Freinet?

Més calendaris

Dues qüestions més sobre el calendari.

La primera referida a la Jornada intensiva. Quan el Departament d'Educació va concedir la jornada intensiva al juny va ser una concessió als mestres, representats pels sindicats. Amb l'argument del clima, la jornada es va retallar i tot i que s'havia de justificar, l'àmplia majoria va demanar la compensació sobre aquestes hores lectives de menys que es feien i tothom ho va poder aplicar.

La casuística concreta feia que, a més, moltes escoles interpretessin que també es modificava l'horari de permanença dels mestres a l'escola, amb la qual cosa en algunes escoles els mestres se n'anaven a les 2 i feien 25 hores a la setmana. A les escoles que feien l'horari de 9 a 1 amb nens i de 1 a 3 amb mestres , de vegades, hi havia conflictes interns que es gestionaven com podien. Eren unes quantes ue feien l'horari estipulat i això podia generar avantatges: més hores de coordinació conjunta al centre, un horari més distés amb l'alumnat -tots patim el cansament del final de curs, faci calor o no...- etc. Ja no entrem en parlar de que passava a la secundària.

Tot això s'acaba segons es veu. Ara, la concessió és a les famílies. Vull dir que es treu a l'horari intensiu per reforçar una imatge de disciplina i rigor de cara a aquest sector per part dels pares. De nou es pot demanar de forma excepcional l'horari intensiu però, ara si, ens temem que la jornada intensiva es concedirà en comptades excepcions i encara no sabem sota quins criteris.

Pensem en els mestres, amb les famílies... i amb els infants? Hi pensa algú de la Conselleria, dels sindicats...?

La segona qüestió es referida a les escoles d'Estiu. Si a més a més de l'escanyament econòmic, amb retalls continuats en els pressupostos, pagaments cada vegada més endarrerits, ara, durant els dies que la majoria de comarques fa l'escola d'estiu, hi ha l'obligació d'estar a l'escola, qui assistirà a aquestes activitats? És un gran dubte. Però el que si demostra tot això, és que les activitats que funcionen, de forma qualitativa, amb autonomia i iniciativa per part dels mestres, no interessen a la Generalitat ni al Departament d'Educació.

Espero les explicacions dels responsables.

En el fons és anar aplicant les lleis del mercat, clients, consumidors... en qualsevol dels aspectes que configuren el sistema educatiu.

Tenim, seguim tenint, mala peça al teler.

divendres, 27 de novembre del 2009

Junta de directors

M'estreno a la Junta de Directors de Barcelona. Després de dues hores i escaig de reunió veig que molts plantejaments que em faig no s'ajusten a la realitat del sistema que tenim.

Tenim una funció pública i un sistema que ha esdevingut com una mena de monstre que va creixent sense parar devorant-se a si mateix. Veig bones voluntats, però poc poder. I sobretot veig paranys, laberints amb carrerons sense sortida, una cultura present en els centres de demandes de regulació, una visió tècnica i administrativa de control sobre el sistema per avaluar-lo... Arribo a casa i les xifres que donen a la ràdio són, com sempre, contradictòries: el ministre diu que no estem tan malament com diuen, la Fundació Bofill afirma rotundament que estem empitjorant...

Segurament les coses no estan tan malament com ens pensem, però algú hauria de desembolicar aquest embolic tant profund en el qual estem immersos. Hem creat un sistema complex, que ha anat creixent de forma progressiva i que té molts problemes de funcionament, precisament per la seva arquitectura interna. Però totes les mesures que posen en marxa l'administració per millorar-lo no fan res més que fer-lo més complex encara.

I a tot això una crisi econòmica que dóna arguments als que pensen que, amb l'excusa d'aprofitar més bé els recursos, cal d'entrada retallar-los. Com sempre les puntes del sistema són les que pateixen més. Quan hi ha evidències de desajustos i de masses recursos en alguns centres o de poc aprofitament d'aquests, la proposta sempre va en la línia de disminució i més control, amb la qual cosa paguen justos per pecadors. Els que aprofiten millor els recursos, els que innoven més en el llindar de la legalitat, són cridats a l'ordre i se'ls hi talla les ales.

El sistema és una màquina tan complexa i els nostres polítics tenen tan poca voluntat de canviar-la... que se'ns fa difícil pensar alguna sortida a tants atzucacs.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Poesia

Llegim poesies amb els nens i nenes de segon. Bé, les llegim, les recitem, les declamem, les cantem, les representem...

S'enganxen: és la màgia del ritme i de les paraules. Les memoritzen com quan nosaltres érem petits i ens preparàvem pel dia de Nadal. Ara, potser ja no hi ha versos el dia de Nadal.

Quines poesies apreníem d'infants? La meva, que no recordo, tenia com a títol "Los gigantes de Pamplona" i la meva mare li encantava sentir-me com la recitava. Era en castellà, això sí...

Després vaig començar a devorar: Lorca, Salvat Papasseït, Espriu, Hernández, Góngora... Això als 16 o 17 anys.

La poesia m'ha acompanyat sempre. De gran, Vinyoli, Belli, Benedetti, Pessoa, Baudelaire, Formosa, Machado, Marçal... Els poemes els he llegit, rellegit, memoritzat... Els he no entès, i després entès. Els he paït, copiat, aplicat... Pensat, repensat...

Poques paraules per a molts pensaments. Cada vegada que ho treballo amb els meus alumnes, penso que, potser, d'aquí alguns anys, recordaran algun poema i els ajudarà en la seva vida, d'una forma anònima i inexplicable.

Es el misteri i la màgia dels ritmes i de les paraules.

He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

Nou calendari

A l'espera del nou calendari aprovat, tot indica que la proposta que ha arribat al Consell Escolar és la que finalment s'aprovarà.

He intentat fer una lectura en positiu del nou decret, per no caure en la temptació de fer una crítica destructiva. Des de l'editorial d'un diari se'ns convidava a analitzar la proposta com un acte de govern. Però, realment, quins aspectes poden millora l'actual situació?

La primera idea de que fins el dia 7 de juliol tothom treballa i a les escoles l'equip del curs vinent ja està en actiu, em sembla correcte. Què voleu que us digui! Cada any treballo fins el 15 sense que ningú m'ho digui i en moltes de les coses que aquest curs podré treballar amb els mues companys, sense necessitat potser de treballar més dies. No sé si als mestres que agafaven les vacances el dia 1 els hi agradarà la proposta. M'ha pujat la mosca a l'orella perquè ja he sentit que les plantilles estaran o bé a finals de juny, o bé a principis de juliol. Anem malament! Si hem de treballar amb les noves plantilles, tothom ha d'estar anomenat el 30 de juny i amb això no s'hi valen excuses. I si no es garanteix això, no costa res esperar un any més.

Treure la jornada intensiva el mes de juny és una concessió a les famílies. És problemàtic aquest horari per elles? Segurament hi ha un percentatge que sí. Un altre percentatge ja li va bé, i suposo que són els que no els importaria que es fes jornada intensiva tot el curs. I els alumnes? I els mestres? Més que el clima és el cansament de final de curs. La necessitat d'anar tancant coses i de fer-ho amb calma. A molts mestres ens va bé aquesta Jornada perquè ens facilita la feina de fer memòries, avaluacions, tancar el curs i preparar el curs vinent. Nosaltres durant el mes de juny treballem les mateixes hores (de 9 a 3, cada dia) i per tant, no fem ni una hora menys que les estipulades. Però acabar a la una amb nens i a les tres nosaltres, ens suposa un horari més còmode. Els nens fan una hora menys, perpo molts s'estalvien l'horari del menjador. Per tant, aquest horari només perjudica a les famílies que tenen horaris diferents. Tot i tenir en compte que l'escola facilita un horari de permaneça fins la metixa hora.

Aquestes dues mesures (que els mestres treballem fins el 7 i no puguem fer horri intensiu) són mesures molt ben vistes per les famílies (propaganda...?)

La setmana de febrer potser no ho és tant. I més amb el suggeriment, una mica cínic, d'aprofitar aquests dies per fer vacances d'hivern. Fins i tot s'ha tingut en compte que no totes les escoles facin la mateixa setmana amb la qual cosa, no coincidran a la Molina i per tant no es colapsaran les pistes d'esquí.

Suposem que es refereixen a les famílies de mestres, que són unes quantes... Les altres s'hauran de conformar amb avis, tietes i amb una mica de sort, amb unes activitats subvencionades a la mateixa escola, amb els mateixos companys, monitors... que no facilitaran la "desconnexió" dels alumnes, sinó unicament la dels mestres.

Que es treballi el dia 7 de gener, crec que suposa un atemptat contra la tradició i la festa dels Reis. No vull dir res més.

No s'han tocat cap de les festes religioses ni "nacionals", que podrien ajudar a racionalitzar molt el calendari escolar. Es vol racionalitzar el calendari, no?

Però... i amb això què solucionarem? Quina millora aconseguirem? Permeteu que dubti de que això repercuteixi en alguna mesura en la millora de la qualitat de les nostres escoles. Mentre parlem d'això, no parlem del déficit en inversions de la Generalitat sobre l'escola, ni de la burocratització del sistema, ni de la falta d'acord amb els ensenyants, ni de la necessitat de reformar la inspecció, ni de la necessitat de noves polítiques d'innovació i formació molt més flexibles i potents, ni de la necessitat de repartir la matrícula nou vinguda entre totes les escoles sostingudes amb fons públics, ni de la falta de democràcia en moltes escoles, ni de la impossibilitat de que el projecte educatiu sigui la veritable carta constitutiva de l'escola...

Seguim fent un debat quantitatiu i tècnic sobre el temps i no parlem a fons del què passa en aquest temps, siguí extensiu o sigui intensiu.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Partir


Sergi López i Kristin Scott Thomas. Dos actors, que fan cinema a França. Bona casualitat. Històries quotidianes, dramàtiques i molt potents. Amors, passions, desamors, incomprensions...

El jardí dels cinc arbres


Textos de Salvador Espriu. Direcció de Joan Ollé. Uns actors en plenitud. Una cantant excepocional, Sílvia Pérez Cruz, que qualsevol cançó es capaç de millorar pel sol fet de cantar-la.

Vaig començar a llegir Espriu als quinze anys (el primer llibre me'l vaig comprar al 1968) i ha estat un dels meus poetes preferits de sempre. De vegades, m'ha sapigut greu un cert oblit que ha tingut la seva obra. Una persona que ens ha deixat una reflexió tant important sobre la mort, sobre el paisatge, sobre la terra... Potser no ha tingut les repercusions "nacionals" d'altres poetes. En tot cas, un oblit una mica injust.

Si podeu veure l'obra, és poesia en estat pur.



Tecnologia efímera


La introducció dels ordinadors i llibres digitals a les aules és una nova actuació que no afavoreix que les escoles que estan fent projectes innovadors d'utilització de les tecnologies, tinguin un marc per poder-les desenvolupar. Afavoreix la homegeneitat, l'obligatorietat de seguir metodologies transmisives representades en exclusivitat per la utilització de llibres de text, ja sigui en paper o digitals.

Us convido a adherir-vos al manifest que han elaborat un grup de mestres a través de la plataforma llibres digitals.

Jornades d'escoles 0 12



Ara fa deu anys, al 1999, van tenir lloc les primeres Jornades d'escoles 3-12. El proper mes de gener fem les desenes.

Tot una experiència de debat, reflexió, intercanvi i cooperació.

Quanta gent hi ha passat? Quantes experiències hem escoltat? Quantes esperances hem construït?

Enguany, com a les novenes, la reflexió sobre una nova cultura educativa, centrarà els debats. Angèlica Sátiro ens farà la lliçó inaugural i després les meses funcionaran com cada any, plenes d'idees, pràctiques... I sobretot confiança en que podem millorar l'escola, encara que el context no sigui del tot favorable.

Celebrarem el Xè aniversari i dissenyarem la continuïtat. Realment és una iniciativa que no pot permetre's el luxe d'acabar. És una iniciativa de les escoles i dels mestres que la fan possible i això és genuïnament positiu (I no la volem comparar en cap moment amb el Congrés sobre l'autonomia del qual parlàvem fa un parell de dies).

Seminari de directors

Hem acabat el primer torn del Módul de formació de directors "una nova mirada al currículum".

L'esperiència per a mi ha estat molt positiva, perque he copsat de molt a prop que preocupa als equips directius -a la mostra qde 35 que hi ha participat- de Barcelona.

He trobat diferències amb els grups del Baix Llobregat del curs passat; en general els del Baix, molt més dinàmics, potser el curs passat hi havia moltes escoles noves... En tot cas ha estat una percpeció.

M'intranquil.litzen aquells que manifesten en alguns moments que ja ho saben tot i només busquen com ho hem de fer en la pràctica, la recepta concreta. En un moment que el que es tracta és que cadascú, en el seu context, busqui el camí concret que li permiet avançar. Per altra banda, d'altres, manifesten els seus dubtes i com poden anar treballant per ajustar el que fan en la pràctica a les noves demandes i situacions. Són dues postures diferents. Els segons pregunten molt, posen en qüestió, es qüestionen...

En general tothom vol millorar el funcionament de la seva escola. Els recursos humans, l'equip docent, són la peça clau encara que, en alguns casos, els recursos econòmics o d'infraestructura també compten. Si alguna cosa demanen és com intentar treballar les resistències al canvi. Encara que aquestes resistències siguin difícils de treballar perquè també tenen una gran diversitat.

La nova mirada al currículum pot plantejar molts camps a treballar i, en cadascun d'ells, podem trobar explicitades moltes resistències, de caràcter diferent. No podem atacar-les totes a la vegada (la resistència a canviar és directament proporcional a la magnitud del canvi que proposem...)

Per posar exemples de camps en els que cal insistir:

* Revisió dels materials d'aprenentatge que té l'alumnat. Diversitat de materials com a oposició al llibre de text, únic i estandar per a tothom.
* Diversitat en les activitats d'avaluació, insistint sobretot en el caràcter d'aprenentatge que te l'avaluació i no tant en els objectius classificadors.
* Utilització de les tecnologies per a donar suport als aprenentatges i no per a transmetre les metodologies de sempre.
* Diversificació de les activitats a realitzar a l'aula, atenent als ritmes d'aprenentatge diferents.
* Foment del treball cooperatiu, per parelles, per grups més amplis.
* Plantejaments interdisciplinars, en projectes o activitats a l'aula.
* Canvis en la concepció global de l'aula, com un espai en el que es conversa, s'aprén amb els altres, el construeixen siginifcats de forma col.lectiva i col.laborativa.
* Flexibilitat del professorat en la seva assignació als cursos.
* Equips docents de nivell i treball en cicle.
* Formació permanent com a reflexió sobre la pràctica.
* Treball de col.laboració estreta amb les famílies.
* Repartiment de les responsabilitats de gestió. Ampliació dels organismes de decisió en el claustre.
* Equips directius vinculats directament amb les innovacions i amb el treball a l'aula.
* Replantejament de la fragmentació del temps en el currículum. Temps molt més global i no tant compartimentat en àrees.
* Revisió del paper de les anomenades àrees instrumentals a l'escola.

Aquests són alguns dels aspectes que es poden treballar.

Construir comunitats professionals d'aprenentatge que es plantegin la millora en profunditat de l'educació, ha de ser un dels objetius prioritaris.

Aconseguir equips directius compromesos en aquest canvi és un repte que, crec sincerament, no aconseguirem amb les mesures que s'han anat anunciant per estimular la funció directiva dels centres.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Decreixement


Llegeixo el llibre de Serge Latouche "pequeño tratado del decrecimiento sereno". Les teories del decreixement són d'un gran interès. Parteixen d'una hipòtesi: el creixement, tal com ens el venen els governs i les multinacionals, és insostenible i porta a una situació irreversible per la supervivència de la humanitat.

L'economia que creix constantment augmenta la desgiualtat i porta a l'esgotament dels recursos que són de tota la humanitat, no solament dels sectors privilegiats que vivim en el Nord.

Ens cal una reflexió i una acció immediata per aturar aquest creixement irracional fet sobre la fam i el subdesenvolupament de més la meitat de la població munidal. A l'escola, aquests aspectes, al costat de la lentitud, hi han de tenir cabuda perque formen part dels principis morals que han de qualificar qualsevol procés educatiu.

Us recomano aquesta lectura i donar un cop d'ull a la xarxa pel decreixement a Catalunya. No és una moda, és una necessitat urgent a tenir en compte.

Escoles lentes



Dues escoles que estan plantejant l'educació lenta.

El CEIP Nou de Quart.

I el CEIP els Alocs de Vilassar de Mar.

I estem convençuts que això anirà creixent.

..................................................................................

Congrés per l'autonomia?

El Ministeri i la Conselleria d'Educació ens sorprenen la setmana vinent en un Congrés sobre l'autonomia educativa.

Jornades com aquestes són absolutament necessàries per tal de debatre a fons el significat, els models, les repercusions que aquesta proposta té per a la construcció d'un sistema educatiu de qualitat.

Tothom sap que aquest és un tema controvertit, perquè la cultura imperant no és precisament molt favorable a l'autonomia educativa, ni entre el professorat, ni entre les famílies, ni tampoc entre l'administració.

Per això, ens ha sorprés que el Congrés limiti la participació en els debats i en l'assistència. A escoles com la nostra, que ha apostat des dels seus inicis per aconseguir aquesta autonomia, no se'ls ha convidat a exposar la seva experiència.

Tampoc és que els ponents siguin d'un gran interès, a excepció de Francesc Padró que donarà dades comparatives sobre aquest tema. La resta discursos de l'administració.

En aquest sentit us recomano el proper debat d'Educació de la Fundació Jaume Bofill, a càrrec de Mats Ekholm, el proper dimecres 2 de desembre de 2009 a les 19.30h. Pronunciarà una conferència amb el títol de Responsabilitat, autonomia i avaluació per a la millora dels centres educatius. És una persona amb una gran experiència i pot donar dades de les dificultats reals d'aplicar en el seu país aquesta autonomia.

Esperem que, en el futur projecte d'autonomia, no es limiti ni es reguli tant que esdevingui el que ha estat en aquests últims anys: allò que vulgarment en diuen la "xocolata del lloro", amb uns nivells baixíssims de canvis reals. Els projectes per l'autonomia, s'han convertit quasi exclusivament en un mitjà per aconseguir uns recursos extres i, en algun cas, la possibilitat de triar professorat fora dels canals habituals del concurs general de trasllats.

Les formes burocràtiques de control i els aplicatius quantitatius no han servit precisament per potenciar els caràcters singulars, sino per intentar homgeneitzar resultats. Els plans d'autonomia han servit per aquells centres que ja estaven convençuts, però no pels altres que han tingut també recursos addicionals. No s'han abordat precisament mesures que puguin afavorir un canvi en les cultures dels centres que ajudin a trobar sentit a altres formes organitzatives del sistema educatiu, molt més properes al concepte d'autonomia.

Amb aquest Congrés s'ha perdut una oportunitat per fer una reflexió a fons i intentar que tots aquells que creuen que és un concepte clau per afavorir la millora de l'educació, puguin compartir unes idees de futur.

....................................................................................

dijous, 19 de novembre del 2009

A peu d'obra


Aquest bloc es va dir durant un temps, a peu d'obra. Ho podeu mirar a la història. Una nova coincidència. Tinc el llibre a les mans. Les descripcions enganxen. Identifico llocs, persones, situacions, conflictes... Les descripcions són properes.

El dia 2 de desembre a la tarda el presenta a Rosa Sensat. Allà estarem.

....................................................................................

Reloj de pulsera

En Jaume em va regalar aquest poema de José Maria Valverde.

Ni al desnudarme suelto el leve yugo;
sin reloj ya no sé dormir siquiera.
No tengo libertad, y vano fuera
fingir dejar mi hierro y mi verdugo.

Él me ata a los demás, al mundo activo:
es la rueda en que engrano con la vida.
Si despierto en lo oscuro, su medida
me liga a tierra firme, me hace vivo.

Pero a la vez, con cuchicheo suave,
en secreto me insiste en el recado
de mi muerte y su cita: me recuerda

que me esperaban allá, y que cuando acabe
me escaparé yo solo por mi lado:
libre, entonces no habré de darle cuerda.

José Maria Valverde

Juan de Mairena


D'un dels millors llibres de pedagogia del segle XX, Juan de Mairena de Antonio Machado.

¿Cantaría el poeta, sin la angustia del tiempo?

O aquesta altra cita.

Ayudadme a comprender lo que os digo, y os lo explicaré más despacio.

El sou dels directors

Atenció! des de l'administració han trobat la solució per tenir directors a dojo. Una pastanaga en forma d'euros.

Quan el que volem és tranquil.litat, que ens deixin treballar, estar a les aules, no haver d'omplir tanta burocràcia, fer de mestre i de director a la vegada...

No és aquesta la seva perspectiva. En el módul de formació a directors que fem, ho diem i ho prediquem: la mirada i l'acció dels directors / equips directius... és important que es dirigeixi cap a l'aula.

Ara, la gorra i la porra que ens regalaran ens ho impedirà absolutament. I en un temps de retallada, ajustament, crisi econòmica... augmentar el sou dels directors és una vergonya. Una mesura amb la qual no estic d'acord i que portarà més separació encara entre els mestres i els que ens dediquem a la gestió. I, ho profetitzo, disminuirà la qualitat dels candidats. I no crec, a més, que augmenti la quantitat.

.................................................................................................

Una proposta?



El llibre d'Alenxandre Galí em dóna la idea que necessitem alguna mena de provocació per l'escola i pels mestres. Tinc al cap la continuïtat de la reflexió sobre el temps, però endinsant-me en altres aspectes de la realitat educativa. Hi estic donant voltes.

I el teló de fons, l'escola F.G., font inesgotable d'experiència i pràctica.

Un vers

La Núria B. m'envia aquest tros de poema de Martí Pol

La lentitud com el saber estar en les coses
per assumir-ne encara més el ritme.

Gràcies

Matí al Consorci

Avui ens ha rebut el Consorci d'Educació als directors i directores de l'Eixample per donar resposta a les nostres queixes.

Més que una resposta ha estat un reconeixement de que havien rebut les nostres queixes, que coincidien amb nosaltres i que... no podien fer-hi res.

No poden fer res per que els retalls presupostaris els ho impedeixen.

Però ells tenen una màquina burocràtica que no permet flexibilitat.

I a més, els criteris són homogeneitat a tot arreu i a totes les escoles. I les que se surten de la norma que hi tornin!

Pobre discurs de l'administració que gestiona des del territori el no poder fer res, mentre des de l'escola gestionem i intentem solucionar tots els problemes quotidians, sense ni recursos ni competències.

...................................................................................

dimecres, 18 de novembre del 2009

Carta a G.

Tinc masses emocions al cap per estar tranquil i per poder dormir.

Necessitaria l'escalfor dels teus braços per poder traspassar una part de l'emoció continguda i a flor de pell que tinc.

Crec que quan he parlat se m'ha entès el que he dit: he volgut fer un discurs polític i crec que ho he aconseguit. He reivindicat parlar i reflexionar sobre allò que realment ens preocupa, l'educació dels infants, enfront d'un discurs contaminat, administratiu, tècnic i quantitatiu.

Faltava la teva mirada a la sala o després, o la teva presència simplement. T'he enyorat molt encara que no m'hagin deixat pensar amb tu tota la gent que ha vingut i que, crec, han compartit un moment una mica màgic. En Jaume, la Carme, la Núria i la Marga han estat entranyables i han traspassat tots els missatges, construint un discurs utòpic, personal i que ens compromet.

Els amics i amigues que han vingut han compartit unes estones molt riques que tardaré a poder pair del tot. El suport de tanta gent, és una esperança de que una altra escola és possible.

No hagués pogut fer aquest llibre si no estigués enamorat: de tu, de l'escola, de l'educació i de la vida. Ho dic en el llibre: és fruit de la passió i de la reflexió i, per tant, també de l'amor. I a tu et dec molta part de tot això.

Gràcies per voler-ho compartir.

.....................................................................................

Un vespre entranyable



Avui, la presentació de l'elogi de l'educació lenta ha esdevingut una trobada per l'esperança.

En un moment en que el discurs que se'ns fa a l'escola està absolutament contaminat de tecnicismes, qüestions administratives, anàlisi de resultats, estratègies de marqueting, clients, mercat, eficàcies i eficiències... En un moment en el que, a l'escola sembla que només sapiguem parlar de competències, avaluacions, programacions, graelles i aplicatius... ens cal una perspectiva diferent que sigui capaç d'enfortir un diàleg i una reflexió des d'un canvi de perspectiva.

Què és el que realment ens importa, i en quines coses som capaços d'invertir totes els nostres recursos?

Plantejar una reflexió sobre el temps, no per organitzar-lo millor, sinó per intentar viure'l d'una manera diferent, pedagògica, humana... pot ser una manera d'abordar els problemes educatius que reivindiqui la pedagogia emancipadora que tant va predicar Freire.

Com deia el poeta, els prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'han acomplert: i a les escoles segueix havent-hi molta desorientació, fracàs, problemes endèmics que no es resolen. Les mesures que l'administració anuncia que han de portar la fi del fracàs escolar, s'acumulen en els despatxos de l'administració, en les circulars oficials, en els plans i requeriments i aplicatius.

És hora de promoure una rebel.lió lenta per tot allò que ens importa realment: l'educació i l'aprenentatge dels nostres infants i joves. En aquesta tasca tothom està compromès. I tothom ha de ser capaç també de posar en dubte qualsevol requeriment, proposta i orientació que no contribueixi a aquest objectiu.

Ens ho devem tots per coherència i pels valors que hem predicat.

El centenar llarg de persones que avui ens hem aplegat a la presentació crec que ho demanem, ho exigim, i ho necessitem.

Què l'educació rutlli! Què l'educació de qualitat rutlli!

....................................................................................

dimarts, 17 de novembre del 2009

Gorra i porra, o com solucionem el fracàs escolar

Les declaracions del Secretari General de la Conselleria al Congrés d'AXIA (perquè sempre ho anuncien en aquests fòrums?) sobre el futur decret sobre les direccions i l'autonomia no deixa d'intranquil.litzar-nos. Per exemple, que es valori que els directors i directores no estiguin a l'escola o a l'aula, no siguin mestres com els altres... Això solucionarà la vocació dels directors, però els orientarà perquè sàpiguen com potenciar les innovacions i millores a l'aula? Podran sancionar als mestres... i premiar-los? Podran ser sancionats els directors? Quin criteri se seguirà en la seva elecció? La transparència en com són anomenats, per exemple, els directors de zona educativa que, o bé tenen un carnet molt concret o bé són inspectors? És reconeguda la seva valua com a persones que han impulsat la renovació pedagògica o simplement se'ls tria per ser seguidors de la Conselleria? Quina transparència i equitat hi haurà en l'elecció dels directors si depèn de criteris semblants? Perquè apliquem aquests criteris de forma diferent segons es tracti d'un estament o un altre de l'administració?

El que més em sorprèn és que ens trobem amb mesures que, de nou, aboliran definitivament el fracàs escolar. De debó encara creu que algú, minimament entenimentat, pensarà que aquesta afirmació és veritat?

....................................................................................

dilluns, 16 de novembre del 2009

Un llibre amic

Dimecres 2 de desembre l'amic Jaume Cela presenta el seu nou llibre de reflexió sobre la pedagogia i l'escola (a Rosa Sensat a les 7 de la tarda).

Els llibres d'en Jaume són tots d'una gran riquesa, perque representen una reflexió feta des de l'escola sobre tot allò que ens passa i ens preocupa.

Falten més veus des de l'escola, que reflexionin i aportin fars d'esperança en un sistema tant contaminat com l'educatiu. No sé que pensa en Jaume sobre les línies que s'apunten des de la Conselleria sobre les direccions i l'autonomia. Siguin quines siguin, se'ns presenten de nou com mesures mesiàniques que resoldran tots els nostres problemes, singularment el fracàs escolar.

Hem sentit tantes vegades aquesta cantarella, que ja no deixem de somriure quan de nou la sentim pronunciar als nostres responsables polítics. Són com aquelles declaracions dels ministres d'interior que a cada cop policial, anuncien la fi del terrorisme. Tot és molt més complex, però se'ns vol amb un encefalogram pla, pensant poc i acceptant mesura rera mesura que, a fin de comptes, deixarà les coses més o menys com estan.

Benvinguda la reflexió del meu amic Jaume. Si més no, riurem, pensarem, somriurem i pensarem que no som els únics que volem fer possible una escola nova i diferent.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Més comentaris (2)

Més comentaris sobre l'educació lenta al Diari de Mallorca.

........................................................................................

Fracàs? Busquem les causes o només neutralitzem les conseqüències?

El tema del fracàs escolar ha estat molt controvertit i continua sent-ho. Les xifres que els organismes internacionals i nacionals fan servir per tal de quantificar-lo són molt semblants en la majoria d'informes:
* Aprenentatges a finals d'etapa, fonamentalment de les àrees de llengua, matemàtiques i, en menor grau, de ciències, llengües estrangeres...
* Índexs d'abandonament en les etapes obligatòries.
* Índex de titulacions al final del període bàsic d'escolarització.

Ángel Pérez explica com el fracàs també el podem observar en altres aspectes com:

* La dificultat des de l'escola de neutralitzar o disminuir la desigualtat cultural inicial de l'alumnat.
* L'existència de nombrosos aprenentatges irrellevants en els programes i currículums escolars (aprendre continguts d'una importància molt petita, fins i tot, obsolets).
* L'aprenentatge efímer, és a dir, continguts que un cop utilitzats (per un examen, per un treball concret) s'obliden molt més ràpidament del que ens pensàvem.

I jo afegeixo:

* La incapacitat de l'escola obligatòria de transmetre a la totalitat de l'alumnat aspectes com el gust pel saber i per l'aprenentatge, els valors democràtics de la ciutadania, les eines per a poder treballar col.laborativament...

Però tots aquests aspectes, al meu entendre bàsics per a considerar que el sistema educatiu rendabilitza les seves inversions -per parlar en termes de mercat- no són tinguts en compte.

Això té una conseqüència perversa. Quan dissenyem respostes al fracàs ens fixem només en els aspectes relacionats en les estadístiques i, així, les mesures no actuen sobre les causes sinó que únicament intenten paliar les conseqüències. Vegis, per exemple, les propostes que al final de curs passat, insignes pedagos i administradors del nostre entorn, van fer per intentar millorar els resultats dels alumnes de sisè de primària. Resumint-les: més llengua i més matemàtiques... fem més d'allò que ha fracassat sense canviar de fons res.

Davant del fracàs escolar, hem d'enfrontar-nos a les causes últimes: als currículums que no tenen cap interès pels alumnes, a les metodologies repetitives i memorístiques, a les escoles i aules que no afavoreixen la implicació de l'alumnat i que trobin sentit al que fan, a l'allunyament del món de l'escola del món real... Potser així començarem a disminuir, no de forma circumstancial, els resultats negatius i quasi endèmics, que tenim al sistema educatiu.

.....................................................................................

dissabte, 14 de novembre del 2009

Reformes (II) i seguretats

En la feina del mestre, la seguretat és un element clau. Quan es proposa alguna innovació, aquesta seguretat trontolla. Per tant, potser oferir noves seguretats, que sempre hauran de tenir un punt d'inestabilitat i crisi si volem fer canvis profunds, passa a ser un dels elements per aconseguir convéncer als mestres que la millora i la renovació és possible.

El llibre de text dóna seguretats: nosaltres hem après amb llibres de text -o, si més no, ens ho pensem-, tenen una bona seqüenciació, darrerament ja introdueixen el treball per competències -com ens demana el nou currículum...

La classe en silenci i tothom fent treball escrit, ens dóna seguretat.

Un horari en el que jo sé que haig d'ensenyar a les 9, a les 10 i a les 3 de la tarda, em dóna seguretat.

Estem plens de seguretats, algunes que ens hem creat nosaltres i d'altres que ens porta el context en el qual treballem.

I les innovacions i canvis provoquen tot el contrari: inseguretats. I en la mirada que fem al currículum, a més, la incertesa dels aprenentatges que cal fer, la incertesa dels propis aprenentatges... ens porta a noves inseguretats.

Com recuperar aquesta seguretat és un punt clau per aconseguir bones comunitats professionals que, realment, es plantegin una nova mirada al currículum que millori els aprenentatges de tot l'alumnat.

Anirem desenvolupant aquesta idea.

...................................................................................

dijous, 12 de novembre del 2009

Què no afavoreix l'autonomia educativa?

El Conseller ha anunciat reiteradament l'impuls de l'autonomia educativa, en el marc del desenvolupament de la nova LEC.

Però, el que més ens estranya, és que durant tots aquests darrers anys, en els quals ja s'anunciava l'aposta per un sistema molt més autònom, s'hagin anat potenciant des de l'administració propostes i mesures que no han afavorit aquesta autonomia. És més, han contribuit a reforçar una cultura depenent, no autònoma, en els centres educatius, entre els equips directius, el professorat i el conjunt de la comunitat educativa.

Per això, les declaracions pomposes que tornen a posar aquesta proposta sobre la taula, tenen encara poca credibilitat.

Per contribuir al debat m'agradaria enumerar algunes pràctiques que no afavoreixen aquesta proposta, i que es podrien canviar sense necessitat de fer cap nova llei.

* Els plans d'avaluació generalitzats per a tots els centres que han suposat que les propostes d'avaluació que havien dissenyat els propis centres hagin caigut en l'oblit més absolut. S'ha guanyat potser en dades a nivell general, però la cultura d'avaluació dels centres i el professorat cada vegada està més lluny d'assolir-se. I després algú es queixa encara de que el professorat o els centres no volen avaluar-se.

* Tots els aplicatius que l'administració ha generat per a afavorir omplir dades i projectes, són instruments que no afavoreixen els processos de documentació que han de poder definir cada escola.

* Les orientacions per a la realització de plans concrets de l'escola (Pla anual, projecte lingüístic, Pla de lectura de centre...) quan substitueixen els propis plans que cada escola elabora, afavoreixen també la cultura de la dependència.

* La regulació i el control homogeni dels centres que volen desenvolupar l'autonomia a través dels Plans Estratpegics. En comptes d'aprofitar els centres que han apostat i han cregut amb l'autonomia per tal d'assajar noves formes de gestió, avaluació, organització... s'han encotillat absolutament les propostes per regular i avaluar aquests centres.

* Les instruccions d'inici de curs que, d'orientacions per al funcionament, s'han convertit en vademecums de tot el que fa referència a la vida quotidiana dels centres educatius, en els quals només falta regular quantes vegades i aquines hores podem anar a fer pipí els mestres.

S'han creat documents colonitzadors de la vida dels centres, en comptes de promoure en un marc de control, avaluació i transparència, que els centres puguessin seguir vies més creatives en la resolució dels seus problemes.

Esperem el desenvolupament de l'autonomia. Però si el desenvolupament ha de ser una regulació burocràtica i detallada, no cal que hi esmercin ni un minut. Que formin i reformin a la pròpia administració i els funcionaris de via augusta, que els convencin de la bondat de l'autonomia i que es facin petits canvis que no posin tants pals a les rodes.

Només convencent que l'autonomia millora les escoles i l'educació, convencent als mestres, aconseguirem canvis més perdurables i profunds en aquest concepte tan controvertit.

...................................................................................

dimecres, 11 de novembre del 2009

Reformes (I)

Com aconseguim que el professorat s'apunti a idees de renovació i canvi? Segurament aquesta qüestió és un aspecte nuclear de les polítiques sobre innovació. La implicació del professorat sempre ha estat una de les calus de qualsevol proposta de millora i, segurament, podria ser un indicador del fracàs o èxit de la mateixa proposta.

Veiem, a més, que aquestes reformes tenen una seqüenciació preocupant.

En primer lloc moltes neixen de la desconfiança que té l'administració de que les escoles i els mestres poden millorar de forma autònoma els aprenentatges que fa l'alumnat en el seu centre, adaptant l'educació a les necessitats actuals de la societat. Aquesta és una de les causes de les reformes.

En segon lloc, moltes reformes contenen elements molt innovadors, encara que, quasi per definició, són contradictòries i fan que convisquin, en general, elements de l'antic i del nou sistema.

En tercer lloc, es planteja, de forma general i teòrica, que cal la complicitat i la implicació del professorat. Quan aquesta complicitat i implicació costa que arribi es tendeix a suprimir els aspectes més innovadors per, finalment, desvirtuar el mateix sentit que té la proposta reformista. Així s'aconsegueix neutralitzar les resistències del professorat que, com tothom sap, són directament proporcionals a la magnitud del canvi que es proposa.

Tornem a estar al punt de partida.

Però, com aconseguir que el professorat s'impliqui? Quins són els incentius que ho facilitarien? Com ho podem aconseguir sense rebaixar plantejaments?

.....................................................................................

dilluns, 9 de novembre del 2009

La cultura de la lentitud a l’educació. Un plantejament vital

L’educació és un aspecte clau de la societat. Malgrat que les funcions educatives i la seva distribució ha canviat entre les diverses institucions (l’escola, la família i, perquè no parlar de la societat?) la importància que té en la formació d’una nova ciutadania és molt important.

L’acceleració està impregnant els models educatius a tot arreu. Una acceleració que no té en compte que els ritmes d’aprenentatge són diferents en cada persona, que els processos educatius són qualitatius i no quantitatius, que les persones i, singularment, els infants han de ser propietaris del seu temps, que l’educació ve d’un passat ple d’experiències enriquidores per pensar un futur des de l’acció del present, que més no és sinònim de millor...

Les mirades que hem fet sobre el temps a l’educació i a l’escola han estat, fonamentalment mirades tècniques, organitzatives. Es tractava d’organitzar millor el temps, d’aplicar receptes per administrar millor un bé que se’ns apareix constantment com escàs.

I vet aquí una paradoxa: en l’època de la humanitat en la que tenim més temps que mai (l’esperança de vida s’ha allargat i s’allarga considerablement) i l’escola té més temps que mai (s’estén l’educació obligatòria, s’amplia l’horari a la primària...), arribem a la conclusió de que ens falta temps per a tot.

I, la segona, algú, en aquest cas jo, us proposa que desaccelerem més l’educació, que ens plantegem fer menys coses, que retornem temps a la infància, en particular, i a totes les persones en general... I en un sistema educatiu rodejat, encotillat i marcat per calendaris, horaris i rellotges...

De tot això parlaré en la meva intervenció, dissabte vinent a Lleida. I intentaré justificar el perquè de les propostes que faig, a la vegada que donaré pistes de cap on poden anar les nostres pràctiques i com des de l’escola i el sistema educatiu, per una banda, i des de l’entorn familiar per un altra podem posar el nostre gra de sorra per intentar resoldre aquestes paradoxes, en benefici de l’educació, de la nostra pròpia vida i, per tant també, de la nostra felicitat.

....................................................................................

Parlem de l'educació lenta


Parlem de l'educació lenta en molts llocs...

14 de novembre, a les 9 del matí. A les Jornades Maria Rúbies de la Universitat de Lleida.

17 de novembre, a les 7 de la tarda. A Abacus de Balmes. Barcelona.

27 de novembre, a les 8 del vespre. A Agramunt, sopar del dia del mestre.

10 de desembre, a les 6 de la tarda. A Barcelona, Escola Pública Fluvià.

.....................................................................................

Sol de tardor


Matí de diumenge al cap on comença el món, Cap de Creus. Mestral a l'esquerra, sol esmorteit que penetra a poc a poc dins dels núvols. Sensació de fred, al cos? al cor?

......................................................................................

divendres, 6 de novembre del 2009

Codi deontològic

Necessitem els mestres un codi deontològic? Segurament. Però quan s'han fet codis deontològics? Quan s'ha tingut la necessitat d'aclarir els termes de funcionament d'una professió.

Potser si que l'hem de fer, però cal tenir en compte alguns aspectes que també tenen relació amb això.

En primer lloc la dificultat de definir els termes de la professionalitat del fer de mestre. Ja què... farem un codi dels mestres? del professorat?

Un codi és alguna cosa així com un max mix de drets i deures. De codi de funcionament. I potser aquest codi no en tenim necessitat perquè tenim coses que considerem més importants que cal aclarir (i segurament hi estan relacionades).

Per exemple, quines són exactament les nostres funcions. I poso exactament, perquè em sembla que és el que reclamem i el que ens ajudaria a delimitar la nostra feina, la nostra professió i, per tant, a establir un codi professional. Però podem delimitar exactament les nostres funcions? En aquest sentit tenim un problema, ja que les funcions ens han canviat per un doble motiu: perquè els rols de família i escola estan canviant a nivell global i perquè la societat del coneixement ens trasbalsa els continguts sobre els quals hem de treballar (la incertesa de saber què han d'aprendre els nostres alumnes, és a dir, què necessitaran en la societat del demà).

Un codi deontològic ha de servir per remoure la consciència professional i poder extendre una corrent d'opinió, una cultura, favorable al canvi, a la millora, a la formació permanent, a la innovació, a la investigació... i, sobretot, a entendre la nostra feina com una professió amb deures que acompanyen drets.

No podem fer un paper mullat. Hem de remoure consciències i fer possible canvis culturals que són, els que a la llarga, canvien les dinàmiques immovilistes.

....................................................................................

Autonomia controvertida

El Conseller ens ha anunciat que el Departament d'Educació desplegarà en breu la LEC en els aspectes que fan referència a l'autonomia de centres. Estem al davant d'un tema controvertit.

Per una banda, la tradició de l'administració és centralista i rígida. Costa molt que cedeixi poder, ni als territoris, ni als centres, ni al professorat -el psicoanàlisi ens diria que hi ha una pèrdua gran de confiança que ho fa molt difícil, o un afany de poder (?)-. Però quan no és centralisme és desregulació: és autonomia per resoldre problemes sense donar els recursos. No sé que és pitjor. Penso que poc podem avançar en l'autonomia sense aquesta reforma en profunditat de l'administració.

Els sectors de la comunitat educativa tampoc no estan molt per la feina. A la mínima demanen que l'administració reguli les coses (les famílies ho demanen, els mestres ho demanen, els directors ho demanen...).

No podem desenvolupar l'autonomia sense un ampli acord de bases que garanteixi, en primer lloc, que la regulació no sigui la "xocolata del lloro". Ja és molt gran la contradicció de regular l'autonomia. Per tant, hem de demanar una regulació mínima i molta generositat en el traspàs de poder. En segon lloc necessitem recursos per a desenvolupar-la, específics, generosos, a la carta per tal de potenciar els projectes de cada centre. En tercer lloc, control social. Tot el que es vulgui: dels recursos, de les decisions... Finalment, un entorn d'interdependència: no hi pot haver centres autònoms en entorns centralitzats, ni centres autònoms que oblidin la necessària cooperació entre etapes, centres, etc.

La única por que tinc és que les normes regulin aquests aspectes ho facin escatimant-ne alguns que potser poden ser importants. I que, a més, la implantació es faci sense abordar el canvi cultural i en l'administració que suposa aquesta idea d'organització del sistema educatiu.

No dubtem que necessitem aquesta autonomia per enfortir els projectes de cada escola, per fer-los crèixer, per desenvolupar amb llibertat i responsabilitat iniciatives de millora. Però cal fer-ho en unes condicions que la facin possible. No ens podem tornar a omplir la boca de conceptes que, traduïts a la realitat, esdevenen focs d'encenalls o titulars per les rodes de premsa.

.....................................................................................

dijous, 5 de novembre del 2009

Pares i mares slow



Un tros de l'article citat en el post anterior. Les connexions augmenten.

Cómo ser padres slow

1- Aplique el sentido común. Ser padre es difícil. El problema es que en lugar de pensar y aceptar que todo saldrá bien, invertimos en el lugar equivocado y creemos que más, siempre es sinónimo de mejor. Por esta razón, llenamos a los niños de actividades.

2- Recupere los verdaderos juegos ya que los didácticos prometen numerosos beneficios cognitivos a un costo altísimo. Está demostrado que el juego básico, puro, sencillo, que hace un niño con un lápiz y un papel o una caja de cartón es más sano y útil para su desarrollo. No obstante, a pesar de ello, la sociedad occidental compró la idea de que para que las cosas sean buenas tienen que costar más dinero, ser sofisticadas y llevar una marca.

3- Planee compartir por lo menos una comida por día, todos juntos, en familia.

4- Busque cosas para hacer juntos en familia. Haga que todos participen en la elección de un pasatiempo en común. De tanto en tanto, proponga algo diferente.

5- Recuerde que sus hijos adoran pasar un tiempo con usted a solas. Si tiene varios hijos, trate de pasar por lo menos una hora por semana solo con cada uno de sus hijos. En familias agitadas, los hijos atesorarán esos momentos cuando puedan tenerlo a usted todo para ellos. Con los años, los niños olvidarán todos los juguetes que les compró. Pero nunca olvidarán lo que usted les regaló de usted mismo.


................................................................................................

Pares i mares lents

L'acceleració també arriba a la família. I tornar temps a la infància també és una tasca que s'ha de fer en aquest àmbit.

Per anar-hi pensant: Padres slow: Cómo educar a los hijos sin presión.


...................................................................................................

dimecres, 4 de novembre del 2009

Viure amb modèstia, pensar ben alt

Tradueixo així la frase que m'arriba de la xarxa: Vivir con modestia, pensar con grandeza.

Downshifting

En una pàgina titulada "Consumo Ético y Vida Sencilla".

Hi ha tantes vinculacions a l'educació lenta que le blog es comença a fer interminable.


..................................................................................................

El bloc de l'educació lenta


Podeu consultar el bloc que acaba de innaugurar-se.

.................................................................................................

Més comentaris

M'arriben més comentaris sobre el meu llibre.

Responc que em satisfà provocar debat i que, encara que és una proposta que es mou en el terreny de les idees, crec que té moltes repercusions en el dia a dia, en les discussions mediàtiques, i en les reflexions i decisions pedagògiques quotidianes.

M'escriu la Judith Aparicio, una mare de l'escola, per dir-me que el llibre connecta amb altres pensaments i reflexions que es fa. Tant de bo sapiguem estendre una corrent d'opinió que qüestioni tantes coses suposadament inamovibles. I aportem una mica de sentit comú, racionalitat -i també emoció - a la nostra vida i a l'educació que tenim entre mans.

Podeu consultar el seu bloc, si esteu interessats.

....................................................................................................

Els números canten

Article de Sixte Moral al Punt diari, del dia 3 de novembre de 2009. Tant de bo sortissin veus més crítiques des del PSC que fessin adonar al Conseller de les equivocacions en les estratègies que s'estan donant.



De bon matí i sentint RAC-1 confirmo, amb una certa sensació de desassossec, el que he escrit en diverses vegades en aquestes pàgines respecte a la poca qualificació que mereix la Llei d'Educació entre els i les professionals. Set de cada deu mestres estan disconformes amb la llei, segons l'enquesta feta per la conselleria i anunciada per l'emissora. Set de cada deu assenyalen alguns motius pels quals creuen que aquesta llei no ajudarà l'escola i que la llei continua mantenint privilegis de la concertada davant la pública. Les xifres són determinants i contundents. I davant d'aquestes xifres el conseller Maragall comenta que, a més que algunes de les afirmacions sobre la llei no són certes i són tergiversades, creu que el desplegament de la llei ja esvairà aquesta desconfiança. Tinc els meus dubtes que això sigui així; al contrari, crec que el desplegament dels aspectes de la llei generarà encara més desconfiança i conflicte.

Els inevitables tertulians de cada dia, després de conèixer els detalls de l'enquesta, es mostren relativament crítics amb els mestres i diuen coses encertades, sobretot quan expliquen que la llei no es fa sols pels mestres sinó per l'escola i per la societat. És així, però no deixa de sorprendre que els qui l'hauran d'aplicar es manifestin en contra de la seva validesa. I enmig de les opinions destaco la de l'entranyable i inefable Toni Bolaño, que manifesta que els mestres confonen la llei i el seu conveni col·lectiu. Home, Bolaño! Segurament els mestres no som tots i totes llumeneres, però sí que sabem distingir mínimament entre els dos aspectes; i la segona afirmació raneja la comèdia: es vanta que la conselleria ha tingut pebrots d'enfrontar-se als sindicats i fer la llei. Aquest segurament és el real problema, que és una llei feta per pebrots (no vull creure que amb els pebrots) i no amb el diàleg amb el sector professional implicat i receptor de molta part de la llei. Segurament una llei cal fer-la des del raciocini, la paraula, potser una mica amb el cor i amb gosadia; amb els pebrots es fan altres coses segurament dignes i positives també, però no lleis.

La llei, qualsevol llei, no es pot sustentar només amb el suport del sector implicat, sinó que ha de tenir un suport que vagi més enllà dels directament implicats, un suport social més ampli; però es fa difícil d'entendre i és estrany que entre el sector, entre aquells i aquelles que l'han d'implementar, el rebuig sigui tan alt. Hi ha una bona part del professorat que està decebut amb aquesta llei per l'actitud del conseller al llarg de la tramitació i perquè trenca l'esforç i la lluita de molts anys, perquè postulats que històricament han estat reivindicacions des de posicions de progrés i de país, no sols no es recullen a la llei, sinó que, en alguns punts, en són manifestament contraris.

El més greu, però, al nostre entendre, és la pèrdua de confiança d'una majoria del personal docent en el conseller i en la conselleria. I això, lamentablement, no crec que es pugui modificar en un curt termini. Però encara entenem que és mes greu que, al marge de les consideracions sobre la llei, i segons la mateixa enquesta, vuit de cada deu professionals consideren dolenta o molt dolenta la gestió del dia a dia i les mesures que la conselleria ha anat prenent respecte a diversos temes, com els horaris, el calendari o la mesura estrella del rebuig, com és la de les hores extraordinàries. Si en la llei ha fallat la política, com a expressió de la negociació i el debat, del diàleg i la contrastació amb el sector i de la recerca d'un ampli consens, que, com a mínim, funcioni la gestió. Seria d'agrair que en allò que repercuteix en el dia a dia: horaris, cobriment de les baixes, substitucions al dia, cobrir l'atenció a l'alumnat amb dificultats específiques i en altres temes que dificulten la quotidianitat, la gestió fos àgil i no generés un problema permanent com sembla que és ara.

Resolt això potser es podrà començar el desitjat i necessari procés de recuperació de la confiança trencada. Caldrà esforços per part de tothom, però més de qui ostenta el poder i la representació popular; això obliga a més.


..................................................................................................

dimarts, 3 de novembre del 2009

Cartes al director

Avui a la Vanguàrdia ha sortit una carta de la Núria que parla de la situació de l'escola. Us la transcric.

LA VANGUARDIA. 03.11.09

Mestres amb grip

NURIA RODRIGUEZ

La setmana passada, a l´escola on faig de mestra, hem tingut quatre mestres malaltes, amb baixa mèdica des de dilluns. S´han presentat al Departament d´Educació els papers per sol · licitar mestres substituts. El departament no nomena cap substitut fins dimecres. Dimecres a quarts de deu ens trucava una mestra nomenada, estava preparada per venir a l´escola, però no s´incorporaria fins dijous: li deien des del departament que només li pagarien a partir de dijous... Fins dijous l´escola fent mans i mànigues per atendre els infants de la millor manera possible, amb quatre persones menys. Enguany, en la seva línia de reduir despeses, el departament nomena els substituts dimecres per incorporar-se dijous. Això suposa escoles sense mestres de dilluns a dijous. ¿Per què omplen pàgines i discursos parlant de la inversió en material informàtic a les escoles (sic),de les noves proves de nivell que volen fer passar als alumnes, quan aquest curs han reduïtles plantilles de docents als centres educatius i no dediquen els mínims recursos perquè a les escoles hi hagi els mestres necessaris? Què volen estalviar? Qualitat de l´educació?

..................................................................................................

Presentació del llibre


Avui hem decidit presentar el llibre a Barcelona. Farem un acte en el qual probablement vindrà Maurice Holt (el que va escriure primer sobre les escoles lentes), americà ell... Intervindran també un bon passejador de gos -el meu amic Jaume Cela-, una aprenenta de clown -la meva germana adoptada la Núria Rodríguez-, una persona que sempre fa la punyeta als rellotges -la meva amiga Marga Teixidor- i una mare que ens porta a l'estiu a Mallorca i ens convida a buscar pedres de Santa Llúcia i a comptar les hores com passen davant del mar. Voleu més persones importants per parlar de la vida i l'educació lenta? Dimarts 17, a les 7 a Abacus -al carrer Balmes.

Tant de bo, de tot això en surti un bon moviment i moltes escoles, mestres i famílies que facin un tomb als seus plantejaments de vida i professionals. Ho necessitem. Segur.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Posem-nos a caminar


Aquest és el títol d'un capítol del llibre "Mensajes educativos desde tierra de nadie", escrit pel pedagog Jan Masschelein.

Un capítol molt interessant per les idees que aporta relacionades amb el significat de paraules com experiència, mirada, investigació, atenció... Comença amb tres cites, una del Subcomandante Marcos que diu "No caminamos para llegar a la tierra prometida, sinó porque caminar es, en si mismo, revolucionario". Les referències a Benjamin, Focault, Simone Weil... serveixen a l'autor per fer una breu descripció molt suggerent del significat i de la importància que la nostra mirada té, quan la situem en el camí -com a contraposició a volar, passar ràpidament per sobre les coses, copsar-ne els aspectes generals, no els detalls-. Com diu Benjamin "la fuerza de un camino varía según se lo recorra a pie o se lo sobrevuele en aeroplano". Tota aquesta metáfora desenvolupada li permet a Masschelein afirmar més endavant que la investivació -educativa "crea un espacio de posible transformación del yo que implique una liberación de la mirada, y que en este sentido también es iluminador."

Les paraules, les mirades, les vivències... esdevenen instruments d'aquest coneixement experiencial, personal, aquesta éducació que ens fa estar atents a l'altre i a nosaltres mateixos. Voleu més valors per la pedagogia?

Mentre el llegia pensava en tots els implícits emmagatzemats en les nostres accions i projectes.


En la segona part de l'article defensa el que ell anomena una "pedagogia pobre". Una pedagogia que "ofrece medios que nos hace atentos, que suprimen o desactivan (aunque sea temporalmente) nuestra voluntad de someternos a un régimen de verdad o de buscar una ventaja o un beneficio. Una pedagogía pobre no promete beneficios. No hay nada a ganar, ninguna lección a aprender. Pero, en cierto sentido, una pedagogía pobre es generosa: da tiempo y espacio , el tiempo y el espacio de la experiencia."

No transcric res més. Un text suggerent que us convido a llegir. Jan Maaschelein y Marten Simons (eds.) Mensajes e-ducativos desde tierra de nadie, Laertes educación.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Agraïments per alguns comentaris


Miro a la xarxa si el meu llibre ha tingut alguna reacció i em trobo amb tres blogs que en fan referència explícita amb algún comentari. Gràcies a tots ells.

Des d'Alcover, a l'escola Mare de Deu del Remei.

Al Bloc de Eloisia.

Al bloc de la Biblioteca de l'Escola Mossen Cinto de Folgueroles,


A l'escola Pia de Tárrega també els hi fa el pes:


Finalment, us poso el link al programa Eduquem les criatures de Catalunya ràdio que, en l'emissió del 18 d'octubre de 2009, em van fer una entrevista.


Des de l'editorial Graó, properament, posaran en marxa un blog especific a l'entorn d'aquest tema.

Benvingudes totes les iniciatives.

El temps i l'educació


La reflexió sobre el temps és tècnica? És filosòfica?

Segurament en la nostra tradició, la reflexió sobre el temps ha tingut aquestes dues característiques bàsiques. A voltes, ens hem limitat a pensar els paràmetres concrets per tal d'organitzar, racionalitzar i/o aprofitar el temps al màxim. En una cultura en la que sempre ens manca temps i amb una escola sotmesa a una continua pressió externa de continguts i aspectes a treballar, aquesta mancança i pressió convertides sovint en angoixa, ens porta a una mena de terreny en el qual el manual d'autoajuda organitzatiu sembla la solució però que, finalment, ens porta a un nou atzucac.

La reflexió filosòfica és important, però no deixa de ser un exercici intelectual en el qual podem explicar-nos com hem arribat a l'actual situació tan plena de contradiccions. A l'època de la història de la humanitat en la qual les persones sembla que disposen de més temps (l'esperança de vida cada cop és més gran), tenim la sensació de tenir menys temps que mai.

Estic convençut que el debat sobre el temps no es pot quedar només en els aspectes tècnics ni en els filosòfics, ja que hi ha un terreny quotidià, de decisions polítiques i administratives, que condiciona la vida i el futur de l'educació i l'escola, i en el qual es fa necessari intervenir i podem fer-ho.

Continuament aquest debat arriba a l'escola: quantes hores de castellà? quin calendari lectiu? Quántes hores extres? Quántes hores de permanència? La sisena hora com a antídot del fracàs escolar? Més hores per les activitats extraescolars, més recursos per més hores per més extraescolars?

El més, juntament amb l'abans -que també és un interpretació del temps- són elements de reflexió quotidiana a l'escola.

La lentitud, vista des de la perspectiva de desacceleració, de trobar el temps just, de no condicionar el fet educatiu a la mirada constant del rellotge... esdevé avui un exercici imprescindible per sobreviure i donar un tomb a l'educació i, també, a la vida.

Educació, vida, temps just, lentitud ... són conceptes que estretament lligats ens porten a pensar que una altre escola és possible; una altra educació, pensada en altres paràmetres més aprop de les necessitats dels ciutadans del segle XXI.

Esperem que els debats que fem en aquest bloc, algun dia puguin servir per estendre una nova cultura sobre el temps a l'educació i a la societat.