Avui hem tingut reunió de la Junta territorial de directors d'educació infantiul i primària a Barcelona. Quines sensacions més contradictòries... Es respiren sensibilitats, preocupacions, mirades diferents... Tothom està treballant per millorar la seva situació, però amb estratègies molt diverses.
A la nostra escola hem optat per un model en el qual l'equip de gestió (de 5 persones) mira constantment cap a dintre, cap a les aules, cap a l'equip, cap a la comunitat... La nostra mirada externa la limitem a la necessitat de relacionar-nos amb l'administracio, obtenir recursos, rendir comptes... Però defugim, sempre que podem burocràcies, papers i obligacions administratives.
No sempre és fàcil i de vegades no se'ns comprèn.
També veig que la preocupació de l'administració -de més amunt- amb l'escola passa molt per paràmetres estadístics, quantitatius i numèrics. Ahir ens demanaven dades de les colònies i les sortides que fem, quan durant set anys ningú s'ha preocupat de si en feiem o no, de si hi havia alumnes que tenien dificultats per anar-hi, si calia agrair alguna cosa al professorat que hi anava... Benvinguda sigui la preocupació, però l'administració ens té acostumats a preocupar-se cicumstancialment dels problemes i quan ha passat el temporal, passar full.
Com hem arribat a aquesta situació? Com és que l'administració no es dóna compte de l'abisme que s'ha creat entre els centres i ells? Com ens podem demanar lleialtat institucional quan continuament es trenquen les regles de joc?
Ara ens diuen que el tema de la jornada intensiva és un tema laboral. Des de quan? No ens havíem assabentat però ara ens diuen que suposava que els mestres treballaven menys hores. On estava recollit això? Com és que molts mestres -llegint-nos els documents oficials i en ús de la nostra professionalitat- fèiem el mateix horari de 30 hores de permanència? I, a més, la jornada intensiva ens permetia utilitzar millor les hores de coordinació.
És un tema laboral o és un tema pedagògic? De què es tracta?
Necessitem una administració al costat de l'escola, dels projectes, de la millora, de la qualitat, del professorat i no acabem de veure-la. L'actual administració ha fet alguna cosa que no havien aconseguit les anteriors des de 1979: posar a tothom en contra. I no sabem si algú en serà el testimoni. Mentrestant alguns mitjans de comunicació només fan que aprovar aquesta política de ma dura. Quanta ignorància!
I en aquest context els directors es segueixen movent en el maremagnum dels papers, els aplicatius, els plans, les hores...Al final de la reunió el tema de la crisi surt de nou com a causa de tots els mals que ens ocupen. I les coses que no valen diners i segueixen sense solucionar-se?
Surto de la reunió bastant desconcertat. Em costa saber cap on hem de tirar. Segur que cap a l'escola. Una directora ha fet una intervenció al final, emocionada, però que val la pensa meditar: té sentit seguir participant, dialogant...? Potser si. Potser l'única solució és seguir fent de notaris d'una realitat dura i complexa, que espera polítiques diferents que ens tornin a il-lusionar en la nostra feina. I mentrestant, buscar els fonaments d'aquesta il.lusió a cada escola, a cada aula: els únics llocs en els quals l'esperança està present, no caduca, ni abdica de la seva responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada