dilluns, 31 de maig del 2010

¿Qué hacer?

L'amic Gianfranco Zavalloni m'envia aquest missatge d'un mestre italià, que denuncia la situació endèmnica de manca de recursos de les escoles del seu país.



Uno sciopero della fame per scuotere le coscienze

Sono un maestro elementare e mi sento mortificato da quello che sta succedendo nelle scuole e dal fatto che troppe poche sono le voci che si alzano per difendere il diritto di tutti i bambini ad avere una buona scuola. Chiunque è nella scuola, dai docenti ai dirigenti scolastici, dai rappresentanti dei genitori nei consigli di Circolo e d’Istituto al personale amministrativo e ai bidelli sa perfettamente della quantità dei tagli di personale e di finanziamenti che si sono abbattuti sugli istituti scolastici. Sono perfettamente consapevole che oggi ci sono tante persone che hanno perso il lavoro e che la crisi sta mettendo in ginocchio il nostro stato sociale, ma qui si tratta di impedire che la scuola vada allo sfascio. Penso che l’attenzione sulla scuola vada tenuta alta sempre. Una buona scuola è tale se si evolve sempre e se la società è vigile verso l’operato di qualsiasi governo in carica. Ma con la situazione attuale sono a rischio, tanto per fare un esempio, le uscite didattiche, i viaggi e i corsi proposti dal Comune e da altri (da quello di nuoto a tutti gli altri). Insomma qualcuno sembra ci voglia dire che si può tranquillamente tornare alla scuola di una volta. Non è allarmismo quello che vado dicendo, basta parlare con qualsiasi Dirigente Scolastico o docente e confermerà queste cose. Forse a scuola ci spegneranno anche il riscaldamento e i bambini dovranno ritornare come un tempo a portare il carbone o la legna da casa (questa invece spero che sia solo facile ironia da parte mia). In questi giorni è stata diffusa una lettera, scritta dal responsabile dell’Ufficio Scolastico Regionale, in cui si invitano i Dirigenti scolastici e tutto il personale della scuola a stare molto attenti a rilasciare dichiarazioni e a non fare commenti sui pesanti tagli a cui le scuole sono sottoposte. Io dichiaro pubblicamente di aver partecipato ad un’ assemblea di docenti e di avere espresso critiche su quello che sta avvenendo nella scuola e di avere anche proposto un presidio in piazza e uno sciopero della fame per bucare la cortina di silenzio che sta accompagnando i provvedimenti sulle scuole. Faccio questo per dignità e per amore nei confronti della mia professione. Se mi devo addebitare qualcosa penso sia nei confronti dei genitori e dei bambini poiché non sono riuscito ad informare sufficientemente l’opinione pubblica e in primis i genitori del fatto che non riusciamo più a fare tutte le attività che facevamo prima, per esempio laboratori a classi aperte o con piccoli gruppi di bambini.
Probabilmente dopo che avrete letto queste riflessioni, accendendo la televisione e sentendo il TG, sicuramente vi diranno che non sono previsti tagli significativi per le scuole e qualcuno ci crederà. Oppure vi capiterà d’imbattervi in giornalisti che correranno a destra e a manca per intervistare i genitori sulla nuova proposta di posticipare l’inizio della scuola al primo ottobre: tutto va bene per spostare l’attenzione dell’opinione pubblica e discutere di aria fritta. Niente da dire: chi governa ha imparato molto bene le tecniche della comunicazione. Ho scelto di fare il maestro perché pensavo che aiutare i bambini a diventare cittadini consapevoli e istruiti fosse una professione importante e che la scuola fosse un’istituzione privilegiata per favorire la costruzione di una società migliore, a vedere il trattamento che viene riservato all’istruzione c’è da pensare che non si vogliano insegnanti appassionati e motivati, ma solo esecutori fedeli e che la scuola sia considerata solo una spesa eccessiva.
Nonostante ciò, io non mi arrendo e spero di non essere l’unico.

Roberto Lovattini, insegnante




Ens hi sentim identificats. Amb les reflexions que conté. La manca de recursos afecta a l'escola pública, per tant, afecta a l'educació del país, al seu futur.

No inverir en educació és no invertir en sortir de la crisi. Són escandaloses les declaracions del Sr. Puigcercós dient que la inversió en educació no es veurà afectada per la crisi. Se'l creu a algú a aquest mentider amb sou de funcionari? La proposta d'un govern d'esquerres, hauria de ser "per sortir de la crisi més inversió en educació". Però el què tenim és un govern que no s'atreveix a fer reformes en profunditat sinó que només actua contra aquells que tenen un sou declarat. I que retalla amb gasiveria en els llocs on fa falta, precisament, més inversió.

Quina pobresa de classe política! Quina pobresa d'esquerres! Sense cap mena de dubte, la qualitat dels nostres polítics on es mesura és en els moments de més dificultat, i aquest n'és un. Però cap senyal de que això vagi per bon camí.

Estem cansats de sentir, des del Ministre Solchaga, que només hi ha una opció possible en el nostre context. Com diu Daniel Cohn-Bendit en el seu darrer llibre ¿Què hacer?



Mientras la mayor parte de los gobiernos y las fuerzas de izquierda , incluso de extrema izquierda, hablan de una recuperación económica construida sobre los mismos pilares de siempre, ha llegado el momento de decir que otro cfrecimiento es posible y necesario.

Un creixement que ha de tenir en l'educació un dels seus pilars bàsics.

dissabte, 29 de maig del 2010

Sol i sal de mar

Mariana, l'àvia del Dani, un amic entranyable, deia que tot es curava amb sol i sal de mar... Tant de bo ho poguéssim aplicar a totes les malalties que ens envolten.

En Daniel ens proposa una fórmula complementària. Recuperar la memòria, el passat, com a context de vivències, de relitats evocadores, de valors, de sentiments... i fer-ne d'aquests valors, sentiments, realitats... una bandera que no estigui plena de nostàlgia, sinó d'esperança.

El dia que en Dani em va regalar el llibre no m'imaginava el gran regal que em feia. Jo no he tingut la seva infància, valenciana, alacantina, plena d'olors, sabors, sons, paisatges que potser ja no tornaran com ell mateix denuncia, ofegats en la barbàrie especuladora del totxo i la mascarada. Però la lectura d'aquest llibre, Sol i sal de mar, m'ha reforçat l'esperança que un món diferent és possible si ens ho proposem.



Recordar, per tornar a néixer. No oblidar per recuperar de la memòria tot allò que ens ha de servir per saber com són i com volem ser, què ens uneix als altres, com podem construir un nosaltres més ric.

Blas de Otero diu (Hojas de Madrid)

Y volver a nacer. Y atar la tierra
del amor, y encontrarse una mañana
que el surco el fruto del amor encierra.




És aquest sembrar sense pressa i quasi sense objectius que podem trobar la millor finalitat.

El llibre d'en Daniel Jover, és un llibre que espurneja els ulls. Reivindicatiu d'un passat ple d'experiències i d'un futur somiat, molt més just i solidari.

divendres, 28 de maig del 2010

Contrast




Quin desvetllar-se el seu cos tot nu,
era un fanal que em feria la cara,
quan a ciutat plou, tot queda com tu
nacre lluent de l'una banda a l'altra.

Joan Salvat Papasseit


Tot és possible. Allò que és real, allò que és somiat. El contrast de la realitat amb la utopia. El contrast del blanc i el negre. De la línia i la corva.

L'amic Carles Vergés m'envia aquest quadre tant ple de suggeriments i evocacions. Quin contrast hi veieu?

dijous, 27 de maig del 2010

Qui és representant de la societat?

En Jordi em fa el següent comentari a una de les meves entrades sobre el manifest que han fet els sindicats:

Algun sindicat s'ha erigit en representant de la societat? Quina manera de manipular. Simplement s'ha fet un manifest i es demana que qui vulgui s'hi adhereixi.

Es refereix al meu comentari de que la proposta de mobilització social i manifest pel dia 29, la interpreto com una mena d'apropiació de la consciencia i reprensentació social, feta pels sindicats d'ensenyament que, estrictament, representen els interessos dels ensenyants.

Podríem discutir si la meva apropiació és molt agosarada. Ho accepto. I també potser un xic ofensiva per totes aquelles persones que, d'una menera molt planera, treballen en el sindicat per millorar les nostres ocndicions i fer-ho possible en un marc d'educació pública de qualitat. Mil excuses, en aquest cas.

Però hi ha un fet que em dol molt. Vàrem ser moltes persones i organitzacions, molt de temps, reunions, negociacions, les que en els anys vuitanta vàrem portar a fundar un Secretariat en defensa de l'ensenyament públic i la seva qualitat, que a principis dels 90 es va convertir en un Marc Unitari de la Comunitat Educativa.

Aquell marc era l'idoni per plantejar revivindicacions i propostes de caràcter global que afecten a la millora d'un sistema educatiu com és el nostre. No farem balanç del paper que ha jugat el MUCE però estic convençut que ha estat un contrapunt a moltes altres situacions en les quals els enfrontaments entre els diferents sectors de la comunitat educativa, han caracteritzat la realitat del dia a dia i no han ajudat a millorar l'escola en el seu conjunt. Un enfrontament que ha impossibilitat fer front i presentar alternatives a les polítiques, en alguns casos nefastes, del Departament d'Educació.

L'educació és una qüestió social. I mentre la situem en el terreny dels mestres, barrejant reivindicacions per la millora de les nostres condicions, amb propostes de caràcter ciutadà, crec que no clarificarem bé el terreny de joc.

A més, hi ha una qüestió de funcionament democràtic, que és bàsica: un manifest que crida a la societat ha d'haver estat proposat als representants de tots els sectors d'aquesta societat abans de fer-lo públic. Sino és així, vol dir que, jo dic el què crec que hem de demanar i si hi estàs d'acord t'hi adhereixes.

Aquest procediment és un flac favor a la memòria del MUCE i un procediment que torpedeja la necessitat de fer plantejaments unitaris, assumits per tots els sectors i que no enfrontin famílies i professorat, sinó que sàpiguen trobar l'equilibri entre millorar les condicions de treball i enfortit un sistema educatiu públic augmentant-ne la seva qualitat.

Sé que algunes persones poden sentir-se aludides per les meves crítiques als sindicats. Em puc equivocar amb les formes, però continuo pensant que aquestes organitzacions necessiten una renovació en profunditat, que conservin les seves idees que les van crear i les adaptin a les noves situacions. Renovar els sindicats les cultures sindicals és un aspecte important -com es treballa, quines reivindicacions es fan, etc. Com és important renovar les AMPAs i els mateixos MRP.

Ens enfrontem a noves situacions i responem com fa cent cinquanta anys enrera. No escoltarem la gran diversitat de cartes que arriben reivindicant altres maneres de fer sindicalisme i d'aprovar plataformes reivindicatives? Fem aquest debat que ens ha de permetre encarar noves alternatives des de renovats punts de vista. Ens és imprescindible en aquests moments.

Avaluació de tercer

Avui hem tingut dues activitats a tercer que les podem qualificar d'avaluació.

En primer lloc la visita d'un expert, utilitzant la terminologia que fem servir a l'escola: um metge, ha anat a l'aula a explicar als nois i noies, alguns dels misteris dels transplantaments. Han preguntat de tot: sobre l'ADN, sobre els transplantaments, sobre la vida, sobre la mort... Ha estat una hora de debat molt interessant que els ha servit no solament per saber més de totes aquestes qüestions relacionades amb el cos humà, sinó també per millorar els seus aprenentatges competencials: la importància de fer preguntes o de mervaellar-se per un aspecte de la ciència, o...

L'altra activitat ha estat amb els altres alumnes que han fet una assemblea amb dos inspectors que han adaptat un üestionari pensat per alumnes de secundària a nois i noies de 8 i 9 anys. Els inspectoors han sortit meravellats de les preguntes i les respostes, les temàtiques formulades, les opinions manifestades: l'institut, la diversitat, el paper dels mestres, el funcionament de l'aula, els desitjos com a alumnes... Una hora també d'un debat franc, natural i molt enriquidor per totes parts.

Voleu més avaluació que aquesta? Ah, no! Haurem d'omplir un aplicatiu, on posarem notes quantitatives i bla, bla, bla, això ens donarà moooooolta informació.

En les maneres com avaluem hi ha decisions que prenem, és a dir, posicions ètiques. Fer una avaluació de qualitat implica escoltar i anotar, no solament qualificar, mesurar i comparar. N'aprendrem algun dia tots plegats?

divendres, 21 de maig del 2010

Tots a l'escola

Avui, a l'escola, ha tingut lloc una de les activitats més emblemàtiques quant a participació i implicació de les famílies: el tots a l'escola.

Des de fa 5 anys, les famílies -pares, mares, avis, àvies, etc., han entrat a l'escola i han fet de mestres, de conserge, de director... Aquest any les activitats s'han organitzat a l'entorn del cinema, per fer honor a la persona que dóna nom a la nostra escola, en Fructuós Gelabert.

Feina ja vint dies que, en horaris molt diversos, pares i mares han anat fent activitats a totes les aules de l'escola. Enguany, l'activitat ha estat molt diversificada. Més de cent representants de les famílies ho han fet possible. Una participació i implicació generosa i entusiasta que ha omplert l'escola de noves i innovadores iniciatives.

Haig de destacar el video clip dels nois i noies de segon. Absolutament en el personatge d'Oliver, la cançó, les gravacions, les representacions, l'esforç de tot plegat ha tingut com a resultat un magnífic video clip que ens farà riure i plorar d'emoció. Si teniu ocasió no us el perdeu.



Tornem, ara a la normalitat. Queda un mes per tancar projectes a les aules, per revisar que ha estat el curs i fer recopliació del que hem après tots plegats i començar-nos a plantejar el proper curs. Però és un mes, que no serà gaire tranquil. Demà mateix hem de començar a preparar la festa final de curs i d'acollida de les noves famílies i... L'escola, en definitiva, és una aventura qye té molts pocs dies de gran traqnuil.litat. Sembla contradicotri amb una descola que es planteja el temps des d'una perspectiva més pausada. Tots plegats n'haurem d'anar aprenent.

dissabte, 15 de maig del 2010

Els principis traduits

El meu amic Jean Pierre m'ofereix aquesta traducció dels meus quinze principis. Us l'ofereixo. Sempre fa il.lusió llegir les teves idees en altres idiomes.



L’éducation lente: Quinze principes


C’est l’un des paradoxes de notre société : alors que nous obtenons la plus grande espérance de vie, nous avons le sentiment que le temps nous échappe, qu’il raccourcit et que nous avons moins de temps que jamais. Notre temps est fragmenté, sans continuité. Notre société occupe et organise jusqu’à la dernière minute de notre quotidien ; plus personne n’y est maître de son propre temps. Notre temps est celui de l’avance rapide, de l’accélération, de penser que faire les choses le plus vite possible et le plus rapidement possible est le mieux ; ce temps-là entraîne vers la superficialité et le manque de consistance des événements. Dans ce temps-là, la quantité prime sur la qualité ; le temps que nous avons consacré à un événement est plus important que l’événement lui-même.

Ce type de temps entraîne un type d’école : une école avec un curriculum fragmenté, avec des apprentissages non pertinents et éphémères, une école dans laquelle la quantité de temps que nous accordons à telle ou telle activité est primordiale et qui ne tient pas compte de ce qui se passe réellement dans les classes. Une école avec des programmes surchargés, dans laquelle aucun de ses agents les plus importants (ni l’élève, ni le professeur) ne peut prendre de décisions quant à l’organisation de son propre temps.

Face à cette conception de l’école et de la société, l’éducation lente propose une réflexion qualitative qui réinvente le concept grec de Kairos – le temps de la qualité, des événements, des processus, de la nature… - face au Chronos – le temps qui limite, qui clôt, qui quantifie… Elle propose un ensemble de quinze principes, résumés ci-dessous :

1/ L’éducation est une activité lente.
De par sa nature, l’éducation est une activité lente. C’est un long chemin, avec plusieurs étapes, par lequel, au travers d’une multitude de situations, les personnes progressent intellectuellement et émotionnellement. L’éducation profonde qui conduit à la compréhension des phénomènes et du monde – et qui va plus loin qu’une simple transmission – s’étire dans le temps et demande une attitude ouverte et flexible pour se développer.

2/ Les activités éducatives définissent elles-mêmes leur temps nécessaire (et non l’inverse).
Chaque apprentissage a besoin d’un temps spécifique pour se développer et s’affermir. Pour changer les connaissances en savoirs, il est besoin d’un temps qui soit ouvert sous plusieurs dimensions. L’éducation lente, dans sa recherche du temps juste, accorde le temps adéquat à chaque apprentissage ; elle part de l’idée que toute activité éducative doit définir son propre temps.

3/ En éducation, moins c’est plus.
La surcharge de contenus et d’objectifs éducatifs ne produit pas directement davantage d’apprentissages. Souvent, la quantité entraîne la superficialité, alors qu’en éducation les apprentissages en profondeur sont ceux qui comptent. Les apprentissages bien établis sont ceux qui durent, ce qu’il est difficile d’obtenir lorsque nous nous donnons trop d’objectifs ou lorsque nous voulons les atteindre de manière rapide. Pour ces raisons, il serait opportun que les finalités et les objectifs soient sélectionnés par et selon chaque contexte éducatif.

4/ L’éducation est un processus qualitatif.
L’éducation est un processus qui affecte notre manière de sentir, de penser et d’agir ; l’éducation n’est pas la répétition, la reproduction ou l’accumulation d’un nombre donné d’informations, structurées et séquencées dans un manuel. L’éducation se fonde sur l’acquisition de stratégies, de connaissances, de valeurs, de compétences… qui nous font plus humain, citoyen actif d’une société complexe. L’éducation a pour finalité des apprentissages amples, profonds, durables et qui ont du sens.

5/ Le temps éducatif est global et inter-relié.
L’enseignement fragmente et compartimente ce qui, dans l’être humain et dans ses apprentissages est inter-relié. La distinction entre éducation formelle, non-formelle et informelle, n’a pas grand sens, sachant que les stimuli, les espaces et les moments éducatifs font partie d’un même processus individuel et collectif. L’éducation formelle peut être une bonne occasion pour intégrer les différents apprentissages d’une manière plus systématique, à partir de leur complémentarité.

6/ La construction d’un processus éducatif se doit d’être soutenable.
L’éducation se construit en tenant compte des apports du passé – le bagage, le point de départ - et en tenant compte des conséquences qu’auront, dans le futur, nos agissements présents. La « soutenabilité » implique la continuité des projets, leur assurant, par la même occasion, viabilité et durabilité.

7/ Chaque enfant – et chaque personne – a besoin d’un temps propre pour ses apprentissages.
Vu qu’aucun élève – et aucune personne – n’acquiert ses apprentissages de la même manière, l’attention portée à chaque apprenant se doit d’être modulée. L’aisance ou la difficulté à construire, les aspects plus proches ou plus lointains, les situations de départ, les intérêts et les compétences individuelles… déterminent des rythmes singuliers pour chacun que l’éducateur a intérêt à connaître et à respecter.

8/ Chaque apprentissage a son moment.
« Ce n’est pas en tirant sur les salades qu’elles vont pousser plus vite (1) ». Même si nous avançons les apprentissages dans le temps, nous n’obtiendrons pas de meilleurs résultats à moyen et à long terme. En éducation, « avant » n’est pas toujours « meilleur » et chaque apprentissage demande un temps adéquat qu’on ne peut que respecter. Un apprentissage fait avant le moment adéquat peut donner des résultats spectaculaires à court terme ; mais, à plus long terme, il faut analyser si cela a été bénéfique pour la personne ou pas et quels sont les aspects qui ont été alors probablement perdus en chemin. Cela ne signifie pas que, dans le processus d’apprendre, nous ne rencontrerons pas de défis difficiles et significatifs – comme un effort intellectuel important qu’il faudra stimuler et soutenir.

9/ Pour profiter au mieux du temps, définir et hiérarchiser les finalités de l’éducation.
Le problème n’est pas le manque de temps, mais l’usage que nous en faisons. Au lieu des habituelles affirmations que nous manquons de temps, voyons plutôt comment dégager des priorités. La définition des finalités de l’éducation est la condition première pour en dégager ses priorités. Gérer et organiser le temps sans définir les finalités conduit à un modèle technique et bureaucratique de l’organisation du temps éducatif.

10/ L’éducation nécessite du temps sans temps.
Pour installer et consolider des apprentissages, nous avons besoin de temps et d’espace vides de pressions et de contenus. L’éducation ne doit pas être une activité académique constante. Nous devons essayer de décélérer l’éducation formelle. Mais il existe aussi un grand nombre d’activités et de moments éducatifs qui prennent du temps et qui, bien que dépourvus d’apprentissages de manière directe, ont néanmoins une répercussion sur ces apprentissages.

11/ Rendre la maîtrise du temps à l’apprenant.
Laisser du temps aux apprenants pour assimiler, pour vivre, pour connaître, pour apprendre, pour construire leurs propres apprentissages. Avoir du temps et l’utiliser de façon libre et autonome permet de mieux apprendre. Ceci suppose de libérer du temps occupé par tellement d’activités, dès le plus jeune âge – activités qui, le plus souvent, satisfont davantage nos besoins d’adulte que les besoins des enfants.

12/ Repenser le temps des relations entre adultes et enfants.
Si nous récupérons du temps pour les enfants, la conséquence logique est que nous aurons à repenser le temps partagé avec eux, pour prendre en compte que le temps éducatif est diffus, épars, avec des rythmes différents, adéquat, propre à chacun. Ceci est important dans la famille où se manifestent une crise des fonctions et un doute sur son rôle éducatif et socialisant vis-à-vis des enfants.

13/ Redéfinir le temps des éducateurs.
Le temps des professionnels de l’éducation demande à être redéfini dans une perspective qui prenne en compte leur dimension professionnelle et personnelle. Ce temps doit leur permettre de réfléchir et d’échanger, de faciliter le travail dans les centres scolaires ou de formation, de rompre les rythmes stressants, et de disposer d’espaces non formels de relation et de formation. Notre priorité est l’éducation en profondeur, l’auto-réalisation de l’élève et la qualité de ses apprentissages. Nous n’avons pas à consacrer tout notre temps à obtenir des résultats à court terme, à favoriser la compétition ou la sélection.

14/ L’école doit éduquer au temps.
L’éducation formelle peut jouer un rôle important pour diffuser ce nouveau regard sur le temps. L’éducation au temps est un aspect important du curriculum, au travers des principes ci-dessus : pauses, respect des rythmes, gestion autonome du temps, horaires flexibles…
Proverbe africain : Tous les blancs ont une montre mais tous manque de temps.

15/ L’éducation « lente » fait partie de la rénovation pédagogique.
Les communautés éducatives qui s’interrogent sur la gestion du temps se donnent un moyen d’améliorer les processus éducatifs. Cette interrogation en profondeur sur le temps éducatif demande beaucoup de confiance en soi, un professionnalisme engagé et réfléchi, ainsi qu’une aptitude critique face à certaines exigences et pressions de l’administration ou de certains secteurs de la société.


Loin d’être un nouveau modèle éducatif, pédagogique ou didactique, ces principes sont davantage une proposition pour réfléchir, à travers un nouveau regard sur le concept du temps, sur l’amélioration de toute éducation. Il ne s’agit pas tant de mieux nous organiser que d’être capable d’ajuster les actes éducatifs, à la fois, à l’activité et à l’apprenant. Redonner du temps aux apprentissages, aux agents de l’éducation, dans une perspective qualitative, est une des clés pour tenter d’améliorer ce processus si important pour notre société.



*Traduit et adapté de l’espagnol (Espagne) par Jean-Pierre Lepri.


(1) Célestin Freinet.

divendres, 14 de maig del 2010

Teixint històries


La pequeña tejedora de historias és un llibre molt entranyable que els meus amics Carme i Manolo m'han regalat.


Teixir històries és sinònim de viure. No podem viure sense teixir històries que ens apareixen com llaços, trames que ens uneixen, fils invisibles que van de l'una banda a l'altra, d'una persona a la de més enllà.

Les històries plenes de mots com: tu, nosaltres... històries viscudes i que ens esperen per a viure-les.

dijous, 13 de maig del 2010

El Conseller prioritza

El Conseller Maragall ha publicat un article a El País. És un article clar que vol definir els aspectes claus per aprofundir en un canvi i millora del sistema educatiu.

Com que suposen una mena d'eix programàtic, em permeto fer alguns comentaris tant sobre les propostes que fa, com sobre les actuacions que es desprenen d'aquestes propostes.


1. Invertir en calidad del profesorado estableciendo criterios de aptitud en los procesos de captación para la formación inicial y en los de acceso a la función docente.

Per accedir a la formació inicial, l'únic que s'estableix és pujar la nota. Ho trobo encertat. Però crec que no és suficient. I en l'accès a la funció docent, el sistema d'oposicions tot i que ha canviat, està encara definit amb plantejaments no massa renovats. En aquest accès, la única garantia de qualitat són les mestres i els mestres que, amb experiència i visió d'escola i de futur, estan als tribunals d'oposició.

Per tant, invertim en qualitat. Però definim molt bé en quina línia i amb quines mesures.


2. Dirimir la confusión entre servicio público y función pública. Las escuelas no son negociados, ni los maestros y profesores son administrativos en busca o a la espera de plaza definitiva. Esto significa: carrera profesional, estímulo y reconocimiento relacionado con resultados.

El professorat és professional. Fer carrera professional, com sempre, s'ha d'aclarir. Segurament vol dir reconeixement de la tasca realitzada de manera adequada. I ja sabem que fins ara, la única carrera possible no passa per aquest reconeixement sinó per un sistema jeràrquic en el que es valora el professorat pel nivell educatiu que treballa, i les seves funcions pel grau de llunyania de les aules. Estem disposats a valorar amb altres paràmetres? I no a valorar únicament els resultats, sinó també l'esforç, la dedicació, els reptes complexos, la professionalitat, la implicació, la innovació, la creativitat, la capacitat col.laborativa? Si és en aquests termes hi estem d'acord. Si és per reforçar un sistema jeràrquic com el que tenim, estic en contra. Així de senzill. Ai! De vegades les consignes tenen aquest xic de demagogia al formular-se genèricament. Cal concretar, sens dubte.

3. Introducir las tecnologías de la información y la comunicación, instrumento imprescindible para la renovación pedagógica. Se trata de cambiar el concepto aula y de grupo de alumnos, apoderando la relación individual docente-alumno. Y todo ello con reducción explícita de los actuales e inaceptables costes de libros de texto y material didáctico.

És imprescindible aquest instrument? ningú ho dubta. Fa possible la renovació pedagògica de forma determinant? aquí la resposta no és tant senzilla. És clar que es tracta de canviar el concepte d'aula i grup d'alumnes: trencant sobretot les barreres d'espai i temps que s'imposa a les escoles. Però per això cal canviar les cultures presents a l'escola, no portar ordinadors i ja està! La màgia de la tecnologia s'acaba quan s'imposa només una manera de fer, d'entendre la tecnologia... Però pot començar realment si s'obre un procés en el qual, el més important sigui recolzar les experiències i propostes ja existents. No inventar-se fórmules que, aplicades urbi et orbi, ens pensem que donaran resultats immediats i generals (ai! els resultats!.


4. Delimitar con claridad el concepto de gratuidad aplicada a la educación. Establecer ámbitos y formas de ejercer la corresponsabilidad: copago, autonomía para definir niveles de calidad al que cada centro quiere acceder. Y, sobre todo, definir un sistema potente de ayudas sociales con objetivos compensatorios, pero también para estimular la continuidad formativa y reconocimiento del mérito.

Barregem coses sr Conseller. La gratuitat està clar que cal potenciar-la. Per això no entenem que en alguns llocs es subvencionin baitxillerats privats mentre es retallen les plantilles de les escoles. Clar, la gratuitat, és el que paguen les famñilies. "Co pagamaent", d'acord! però i les mesures compensatòries que, aplicades per igual a tots els llocs i totes les situacions, encara potencien més la desigualtat...

L'autonomia per això que diu, perdoneu, és de nul.la importància. La'utonomia ha de servir per definir la qualitat que vull que el meu centre assoleixi? És que hi ha algun centre que no vulgui assolir la màxima qualitat? Si és que n'hi ha algun, l'anomeno responsable de no haver acomiadat a tots els seus mestres i professors.

L'autonomia es necessita per fer front, amb els recursos adients, a les necessitats concretes de cada context, a les fórmules pedagògiques i organitzatives que més donen resposta a les necessitats educatives específiques. I per això necessitem incidir en els recursos, en la definició de l'equip i l'accés a la funció educativa, en els models organitzatius, en com gestionem el currñículum, etc. Quan s'escriu un article és interessant rellegir-lo, perquè de vegades frases que queden molt boniques són buides de contingut.

5. Aplicación generalizada de autonomía de los centros con puesta en marcha paralela de un sistema de evaluación y el establecimiento de medidas contractuales entre administración y centros (públicos y privados) que permitan explicitar objetivos de mejora y revisar su grado de cumplimiento.

Al final tornem a parlar d'automnomia, sr. Conseller. Però, està disposat realment a donar-la? Està disposat a revisar totes i cadascuna de les normatives vigents que fan referència a altres qüestions, per tal de que l'autonomia atorgada sigui possible?

Finalment deixim donar-li la raó amb la necessitat d'una avaluació rigorosa i un efectiu control social. Però no l'avaluació que té com a finalitat la mateixa avaluació. I, ja em perdonarà, però la meva experiència respecte a l'avaluació em fa comentar-li dues qüestions per acabar:

Primera, l'avaluació sense propostes d'actuació, no serveix per res. I això és el que s'està fent. Aconseguint dades i dades i dades -que no varien substancialment - i permetent que segueixin existint les causes que ens porten a aquestes dades. Permetent, vull dir, no actuant. I quan demana que explicitem els objectius de millora, ens porta a un nou atzucac: si vosté no ens dóna els recursos que els faran possible, de què servirà explicitar-los?

Segona. L'avaluació externa generalitzada i omnipresent, ha anul.lat les cultures d'avaluació interna que en molts centres educatius s'estaven desevolupant. Ho han analitzat amb una certa profunditat? Sap quines consqüències té aquest fet per a la seva excel.lència, qualitat i mèrit? Hi ha informes de la inspecció que així ho documenten. Ni als seus inspectors els hi farà cas?

Esperava un article amb més rigor. Apuntar i esquematitzar i no concretar i especificar, no és el que necessitem en aquests moments. Més enllà de paraules necessitem aprofundir. I no tinc la confiança que estiguem en el camí de poder-ho fer.

dimecres, 12 de maig del 2010

Fer escola

Eduquem en temps difícils, ja ho sé.

Però les dificultats s'aprofundeixen quan ho intentes fer en un marc amb tres reptes importants:

Un projecte agosarat en el sentit de no conformar-se en les solucions de sempre que ja sabem quins resultats donen. Per tant, un projecte en construcció, que intenta posar en pràctica tots els principis de l'imaginari de la nostra escola. Que vol donar resposta a les necessitats d'uns infants com esperança de futur, una societat que la volem entendre per poder-la transformar en profunditat.

Amb un equip de mestres que no han estat escollits i que, tanmateix, procedents de diversos camins, ens hem anat trobant, construint una xarxa professional de treball i d'amistat, en la que cadascú, des de la seva funció i lloc de treball aporta als altres el millor que té.

I una comunitat de nens i nenes, en els quals ningú ha de ser exclòs, siguin quins siguin els seus interessos, les seves procedències, les seves habilitats, les seves cultures, els seus ritmes...




Aquests tres elements, combinats i encaixats uns dins dels altres, són d'una gran complexitat i no plantegen una situació gens fàcil. Hi ha escoles que presumeixen d'una gran excel.lència (i ves a saber què significa des del seu punt de vista) però si no assumeixen els tres punts que assenyalàvem, la seva excel.lència no té gaire valor (per exemple si selecciona l'alumnat). És només un resultat numèric parcial que no té cap transcendència educativa i pedagògica per a la majoria.

Aquesta complexitat de la situació ens porta, en aquests moments, a un treball viu i intens, en una recta final d'un curs que ha estat molt ric en experiències i projectes.

La nostra escola després de 6 anys, amb 3 per endavant perque la promoció del 2004 arribi a la primera meta, creix i es va consolidant. L'hem de seguir acompanyant i amanyagant, conservant els valors que hem construit i, si cal, desaprenent-los per inventar-ne de nous.

Una feina engrescadora i apassionant.

dimarts, 11 de maig del 2010

Setmana de la poesia



En la setmana de la poesia un poema de Benedetti al que li tinc particular afecte. El vaig traduir fa uns mesos per regalar-lo a una persona magnífica que, sempre que parla, provoca bones vibracions i profundes reflexions, l'Angèlica Sátiro. Aquí per tots els blogaires des de l'escola.

SIRENA

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

Mario Benedetti

Tinc la convicció que no existeixes
i tanmateix t’escolto cada nit
t’invento a voltes amb la meva vanitat
desolació o ensopiment
de la infinita mar ve la sorpresa
l’escolto com un prec i, malgrat tot,
tan convençut estic que no existeixes
que t’espero en el meu somni per després.

dilluns, 10 de maig del 2010

Un manifest social

Els sindicats impulsen la recollida de signatures en un "manifest social" de rebuig a la política educativa del Departament d'Educació.

Tenen tot el dret de fer-ho, malgrat que cregui que s'hauria de ser més respectuós amb la societat i no erigir-se alegrement el seu representant.

No sé si la societat està a favor o en contra de les polítiques de l'administració. Jo si, però no per això em sento amb la representació de tota la societat. I més quan penso que les polítiques sindicals tampoc m'agraden i que algunes plataformes reivindicatives són com un calaix de sastre en el que tot hi cap.

És evident que la no negociació, el distanciament progressiu entre professorat i administració, no ajuda a millorar cap sistema educatiu. Aquesta és la prioritat, hauria de ser la prioritat. Però ni administracio, la principal responsable, ni els sindicats estan disposats a rectificar ni a fer propostes per recomposar el diàleg.

Qui en surt més perjudicat és la mateixa escola, ja que aquestes divergències constants en les posicions de cadascuna de les parts, només aconsegueixen que el final d'aquesta legislatura sigui encara més agònica.

Ningú posa seny. Ningú rectifica. Ningú es creu squella vella màxima de que l'error és l'oportunitat d'aprendre.

I la FAPAC i la resta d'associacions, on són? La de la nostra escola s'ha manifestat un parell de vegades a favor de les revindicacions que hem elaborat com escola. I la resta? Perquè no s'impulsa també un ampli moviment reivindicatiu des de les associacions que plantegi noves vies i alternatives a la situació actual de l'educació i l'escola?

Tothom espera que es produeixi un miracle? Dissortadament fa temps que vàrem deixar de creure en els miracles. I ara esperem acció política, entesa, participació, cooperació, decisió i voluntat de pacte, consens i millora. Per totes parts. I cedir en allò que es circumstancial per impulsar allò que és transcedental. Des de la humilitat del que sap que no té la resposta, perquè la resposta, simplement no existeix.

diumenge, 9 de maig del 2010

L'escola que perdem

Un magnífic article publicat a l'Avui el 9 de maig de 2010, per Francesc de Gispert.


El professorat assistim silenciosament, des de fa temps, a l'enderroc d'una escola pública, la dels últims 30 anys, protagonitzada per uns ensenyants forjats en les mil lluites per una escola no jeràrquica, democràtica, oberta, participativa i catalana. Aquest procés s'ha accelerat darrerament amb una sèrie d'iniciatives legislatives, però també a partir de decisions que van ofegant l'escola entesa com a treball d'equip.

EL RAONAMENT DE FONS que s'utilitza per aquests canvis és sobretot el fracàs escolar. És cert que hi ha escoles que funcionen millor que d'altres, però no és menys cert que el concepte de fracàs escolar és una invenció. Simplement no existeix. Com deia Gandhi, "la nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa". ¿Fracassa un alumne que s'esforça però no assoleix els mínims establerts? ¿Són correctes els mínims que se li marquen? ¿O fracassen la família, l'escola, els mestres, el departament d'Educació, els currículums??

PARADOXALMENT, ELS GURUS DE TORN S'OMPLEN LA BOCA amb el concepte de la cultura de l'esforç. Però què vol dir això? És d'aquelles expressions que han fet fortuna, que han aconseguit fer-se un lloc en l'imaginari col•lectiu i que passen a formar part del vocabulari habitual. Qualsevol pedagog sap que l'esforç no apareix de manera gratuïta, sinó quan hi ha motivació, interès i emocionalment l'alumne no té ocupat el seu cervell per altres problemes que no li pertoquen. Per definició, les persones volem aprendre i en tenim ganes. I és per això que la feina del mestre és tan gratificant. El que passa és que la pedagogia no interessa, fa temps que "no està de moda", és a dir, interessa poc l'esforç. Interessen els resultats. Interessa que els informes de les fundacions corresponents, o els informes Pisa, o els sursum corda, donin que tenim nota alta.

ÉS PER AQUESTA RAÓ QUE, ALS RESPONSABLES educatius, els agafa la fal•lera de les avaluacions externes, de les proves diagnostiques cada cop en cursos més baixos, ignorant que els mestres i els centres no solament podem donar aquesta informació ràpida sense aquestes proves, sinó que a més la podem contextualitzar i per tant donar-hi un valor afegit. Els equips pedagògics dels centres mereixen més respecte. Han hagut de batallar en els últims anys amb situacions veritablement difícils a causa de la manca de recursos per fer front a l'allau d'alumnes immigrants que presenten una casuística social, familiar i educativa variada. És en aquestes condicions que molts claustres, molts equips pedagògics, han confegit projectes educatius per tal d'afrontar la nova realitat educativa sobrevinguda i que de retruc també ha revertit positivament en l'alumnat autòcton. Sovint molts d'aquests projectes malviuen o sobreviuen a pesar de l'administració educativa. Aquests són els veritables projectes educatius, no els que puguin proposar la nova fornada de directors escolars gestors, sinó els que dimanen de la vitalitat, l'entusiasme i professionalitat dels ensenyants, dels equips de mestres, veritable motor de canvi dels centres.

COM QUE EL QUE DE DEBÒ PREOCUPA no és la qualitat educativa, sinó els resultats, cal convertir els centres en oficines de La Caixa, on el director, a canvi d'una més bona remuneració i categoria professional, administri des de dalt un pla que faci que surtin els resultats desitjats i si això funciona les escoles rebran més recursos i d'aquesta manera potser arribarem a tenir escoles de primera, segona i tercera divisió.

DAVANT D'AQUESTS TIPUS DE DECISIONS POLÍTIQUES sorprenents, poc mesurades i poc consensuades, un acaba suposant que el concepte poc intel•lectual que les regeix és el d'"Això ho arreglo jo". Evidentment, el sanedrí de gurus de torn s'encarrega d'argumentar-ho depenent de les modes i els vents que bufen. Ara toca parlar d'excel•lència, de fomentar el talent, de donar recursos només en funció dels resultats, dels famosos resultats. Això simplement té un nom: l'ensenyament discriminatori.

POC O GENS ES TENEN EN COMPTE LES OPINIONS dels veritables professionals de l'ensenyament. Importa poc aprofitar l'experiència educativa dels mestres. Lamentablement, el professional de base acostuma a tenir poca o nul•la capacitat per intervenir en aquesta mena de debats socials. Les cadenes de televisió, quan programen un debat sobre tema educatiu (quin horror!), tenen per descomptat a punt la nòmina d'experts que cal convidar als programes i que acostumen a deixar els professionals perplexos.

FUTUR NEGRE, MOLT NEGRE PER A L'ENSENYAMENT i no precisament perquè els escolars catalans tinguin una nota baixa en l'informe Pisa, per dir alguna cosa. Potser també seria interessant passar aquesta mena de proves que donen lloc a tantes decisions i a tants canvis, i descobreixen tantes deficiències i fracassos, a altres col•lectius que no fossin els estudiants. I veure'n els resultats.

dissabte, 8 de maig del 2010

Més debats

A Santa Coloma de Gramenet i el dissabte a La Seu d'Urgell. Anb una trentena de persones a cada lloc, presentem les idees transversals del llibre. De fet és llibre neix com la resposta a una paradoxa: com és possible que no tinguem temps, en una època en que el temps sembla que és el que més abunda? L'esperança de vida és més gran, els avenços de la ciència i de la te`cnica ns ho fan tot més fàcil i més ràpid...

Però, misteris de la vida: sembla que no tinguem temps per a res.

I a l'escola passa quelcom semblant. El temps, encara que s'allargui artificialment per efectes de la sisena hora, no ens porta més possibilitats d'actuació sinó que ens limita cada vegada més. Precisament és la sisena hora, segons la majoria del professorat, la que ens fa tenir menys temps al professorat per poder-nos coordinar millor. Més és menys i, com a contrapartida, menys és més.

És difícil veure progrés on només hi trobem sovint noves complicacions burocràtiques. Complicacions que ens treuen un temps imprescindible que cal dedicar a l'escola. En un temps de tanta escassedat, de reducció de recursos, d'aproitament al màxim del temps, l'administració continua complicant superlativament tots els procediments per tal que equips directius i docents, perdem més temps en omplir paperassa, i intentar primer de tot, entendre-la.

L'educació lenta es podrà dur a terme si hi ha una disminució substantiva d'aquesta burocràcia paralitzadora, inútil i inoperant. Només així podrem començar a parlar de nous usos del temps, molt més realistes i ajustats a una època que, ens agradi o no, limita els recursos i predica l'austeritat.

divendres, 7 de maig del 2010

Plantilles

Corre la brama que a les escoles de nova creació es lliguen els gossos amb llonganisses. Que podem triar els mestres que venen a l'escola, que en aquestes condicions és fàcil fer innovacions...

Potser si que tenim una situació una mica privilegiada. Però no en tant que podem triar, perquè també ens poden triar. Considero que la diferència entre aquestes esocles que comencen i les altres, les que tenen història... és precisament les possibilitats de construir una nova cultura, amb l'experiència acumulada i partint de zero. I això, acceptem-ho, és bastant important.

Aquesta situació en la que s'obren possibilitats inèdites i en la que no hi ha la cotilla limitadora del "això sempre s'ha fet així...", és important per crear i construir noves experiències. Tampoc és garantia absoluta de res, ja que aquestes escoles novelles també poden veure's xuclades per les cultures conservadores i corporatives de sempre. Per tant, aquesta situació tampoc és tant fàcil.

Reconec que la majoria dels mestres que hi treballen tenen les piles carregades, manifesten una gran il.lusió, segurament proporcional al sentit que troben a la seva feina i a la visió de les possibilitats reals de fer coses més ajustades a les necessitats dels infants que conformen les seves comunitats.

L'administració segueix sense donar senyals de vida davant d'aquesta realitat. Si la presència d'un director general a les Jornades del mes de març va suposar per alguns una certa esperança, la realitat s'imposa tres mesos més tard: ningú de l'administració fa cap gest per intentar potenciar, estimular o recolzar aquestes experiències. Ni encara que fos per aprofitar-se d'aquesta empemta.

Negació. Oblit. En castellà es diu "ningunear". Ens deixen al pairo, a veure si som capaços d'innovar i de resistir la renovació malgrat les retallades de recursos, la burocràcia, els aplicatius i les consignes que no valoren els processos i només s'interessen pels resultats.

Quins resultats? Es podran llegir resultats des del context en el que es produeixen? Molt ens temem que els resultats es generalitzaran i, una vegada més, tindrem una nova avaluació que ens confirma el diagnòstic i no promou cap mena de proposta de millora. És l'avaluació tranquilitzadora. És l'anàlisi que confirma la situació, any rera any, amb variacions que no tenen cap mena de significat.

Aquests dies estem especulant amb la plantilla del curs vinent. Tenim un equip magnífic, que treballa amb una dedicació excepcional pel projecte de l'escola i ho volem mantenir i potenciar si pot ser... Depenem de l'atzar? Podem preveure alguna estratègia? O estem en mans de la deesa fortuna? Com diu l'Alex Rovira, la sort no et caurà del cel sinó que l'has de sortir a buscar.

Malgrat el poc recolzament, sortim a buscar els daus favorables. Amb el convenciment que trobarem aviat algun resultat guanyador.

dijous, 6 de maig del 2010

Pilotilles

Aquest nom tant friki es refereix a un platillo empordanès, universal, d'una gran acceptació. Es tracta de les mandonguilles barcelonines.

Amb samfaina, o catxipanda com diuen a Lleida, fan una combinació de mil aromes i gustos.

Es tracta, en primer lloc, de fer les pilotilles amb la recepta tradicional. Per exemple: un kilo de carn de porc i un kilo de carn de vedella, quatre ous, quatre llesques sense costra de pa sucat amb llet, sal pebre i... un bon polsim de canyella. Es barreja la massa i es fan petites boletes que s'enfarinen i es fregeixen.

A part posem al forn una safata i tallem un parell de carbassons, dos pebrots vermells, un manat de ceba tendra, tres pastanagues, dues albergínies pelades i tallades, un raig d'oli i sal. Ho deixem coure mitja hora.

En una cassola posem un parell de quilos de tomaquet natural, sal, sucre i pebre, alls tallats a làmines, oli i ho fem coure durant uns vint minuts. Quan estigui cuit hi afegim la verdura del forn, ho barregem i ho deixem coure uns cinc minuts.

Hi afegim les mandonguilles, donem voltes durant cinc minuts més i... equoliqua!

Prepareu, sobretot, força pa rodo, amb molla espessa i flonja per gaudir del suc.

Bon profit!

Oliver

A l'escola, a les aules de segon, un grup de mares i pares, estan enregistrant una cançó del musical "Oliver Twist".

La cançó és llarga, la posta en escena gens fàcil, la música elaborada, plena de matisos... I els nens i nenes de 7 i 8 anys, canten, ballen, representen com si ho haguessin fet tota la vida.

El resultat serà un clip, acabat de muntar dintre les Jornades del "Tots a l'escola". Motivació? sentit? currículum? aprenentatges? educació musical? Dansa? dramatització? representació? teatre? comunicació? sentiments? emocions? Segurament una mica de tot això i de moltes altres coses.

I mentrestant ens continuem preguntant-nos com som capaços de construir ponts entre el món dels infants i el món escolar.

ET CONSIDEREM AMIC,
ET CONSIDEREM COM EL GERMÀ PETIT.
AIXÍ QUE T’HE VIST M’HE DIT,
AQUEST NOI POT SER MOLT DIVERTIT.

En pocs dies, el resultat...

dissabte, 1 de maig del 2010

Per què l’educació lenta?

Per què l’educació lenta?

Aquesta proposta, és una excusa? Una oportunitat? Una alternativa a la situació actual? Segurament quan vaig escriure el llibre, tenia al cap aquestes coses i alguna més. Realment, la situació actual necessita una alternativa. A l’escola currículums sobrecarregats, temps fragmentat en unitats tant curtes que no permeten les activitats quotidianes, estres entre el professorat, pressió de que com més abans millor... A la família, ocupació del temps de la infància amb moltes més activitats que les que necessiten i visió de l’educació com una acumulació de coneixements. I la societat, instal•lada en una constant acceleració que ens porta a no poder gaudir dels moments necessaris per créixer personalment, educativament, com a ciutadans d’una societat que valori més el benestar dels seus membres.

Aturar el temps, frenar la velocitat en la que estem immersos és una necessitat inexcusable. I més quan aquesta velocitat no ens porta cap guany sinó que té efectes secundaris contraris a allò que pretén. Accelerar o sobrecarregar els continguts que cal aprendre, produeix més insatisfacció, menys aprenentatges, o aprenentatges més efímers. I a la vegada, més desigualtat entre l’alumnat. Ocupar tot el temps de la infància, no dóna el temps i l’espai necessari per tal que puguin créixer construint una personalitat sana, unes relacions socials creatives, una relació amb l’entorn humana i crítica.

Velocitat i acceleració, va acompanyat a nivell social de consumisme, insatisfacció, desigualtat, deshumanització...

L’escola pot desaccelerar la seva activitat per tal de viure-la més plenament i sobretot per tal d’adaptar els aprenentatges al seu temps. Cada alumne ha de trobar el seu temps i el seu ritme per fer aprenentatges des de la comprensió, no des de la caducitat immediata. No cal una gran revolució, però si uns plantejaments que passen per:

• Insistir en la necessitat de trobar sentit (els mestres i els alumnes) a totes les activitats d’aprenentatge que es fan a les escoles.
• Treballar per tal que el temps (i l’espai) estiguin en funció d’allò que es vol aprendre, no al revés.
• Aturar-se i potenciar la reflexió sobre les finalitats a nivell educatiu. Una reflexió més aprofundida, un canvi de mirada no és possible sinó destinem temps a parlar del per què.
• Exercir la responsabilitat, autonomia i professionalitat dels equips per tal de seleccionar allò que ha de ser bàsic i comú en el currículum de tots els nens de cada centre educatiu.

L’educació lenta està relacionada amb la resta de moviments de la lentitud, en tant que aquests també plantegen la necessitat d’insistir en la qualitat per sobre la quantitat, la importància de tornar temps a les persones, el plantejament sostenible de les decisions que prenem avui (que analitzen el passat i es projecten al futur). Més, abans i més ràpid, no és sinònim de millor. Les millors pràctiques educatives ens demostren el contrari.

Hem de ser capaços de crear espais a les escoles, pobles i ciutats que practiquin aquesta nova mirada. El futur d’una educació que volem emancipadora i crítica, depèn en part de totes les accions que puguem engegar.