Burocràcia, educació i eleccions

La burocràcia no és culpa dels buròcrates. És la conseqüència d’una visió tècnica de l’educació que resol el seu funcionament a un esquema esquemàtic, estereotipat, conductista en el qual una determinada acció dissenyada des d’un despatx –o des d’una reunió de mestres- produeix de forma automàtica uns resultats concrets. Una visió tècnica que amaga una ideologia profundament conservadora –que no dubta en posar en qüestió constructivisme, comprensivitat, igualtat d’oportunitats, servei públic... Aquesta visió tècnica necessita de la burocràcia per salvaguardar els valors que vol transmetre. És una burocràcia que ofega les idees, els debats, ocupa el temps i impedeix que s’utilitzi amb eficàcia i qualitat.

És igual el lloc des d’on es realitza aquest disseny tècnic. Sempre està allunyat de la realitat concreta del dia a dia i de l’escola, i pot concretar-se en múltiples accions: en forma de currículum a aplicar, formació a impartir, model organitzatiu a posar en marxa... el resultat sempre sovint va en la mateixa direcció: centres educatius febles, depenets, desprofessionalització....

Tinc la impressió de que l’escola està envoltada d’un mur que no ens deixa veure més enllà d’aquests requeriments tècnics i burocràtics. Un mur ple de silenci, que no ens deixa saber qui són realment els responsables que ens han dut a aquesta situació. És la Conselleria responsable?  el govern en ple?  els bancs i el sistema productiu..? La difuminació dels culpables de posar  en qüestió el futur de l’educació i del país  només fa que afegir altura a un mur que sembla inexpugnable.

I la burocràcia apareix per desviar el problema. És la pantalla que amaga la ideologia conservadora present en les polítiques actuals. Queixem-nos de la burocràcia... diuen alguns, mentre el corró ideològic segueix aplanant els intents de millorar la qualitat.

Contra aquest mur només la nostra veu i la nostra acció és eficaç. Com la que representava aquell disc tan antic de  Pink Floid. Fer realitat les realitats possibles, encara que semblin impossibles. I no defugir la nostra responsabilitat com a ciutadans i com a mestres.

Fer-ho ara (o ahir o el curs passat)  i no esperar el 23 de novembre quan la il·lusió pot estar de nou situada en un atzucac. I seguir-ho fent, sigui quin sigui el resultat d’aquell dia. Només així tenim la garantia que podem construir una realitat, una escola i un país millor.