dijous, 22 d’agost del 2013

Lectures 15

La escuela de las oportunidades, de François Dubet

Petit assaig en el qual l’autor analitza l’escola de la igualtat d’oportunitats, a partir del concepte de què és una escola justa. Anàlisi profund dels diferents aspectes que fan que una escola, com a institució educativa pública, ofereixi un context just en un context social de desigualtat. L’escola ofereix realment una igualtat d’oportunitats? L’escola pot compensar les desigualtats? Quins són els factors que ho fan possible?

Una anàlisi detallat de tots els mecanismes explícits i implícits que ho poden fer possible. Un assaig que aprofundeix en la relació entre escola i societat i el paper de la primera en la millora de la segona.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Lectures 14

“Echar mis versos del alma” (fragments)
Blas de Otero, Hojas de Madrid con la Galerna.


¿Qué vas a escribir? Detén
la mano en el aire. Tira
fuerte de la rienda. Ten
cuidado con la mentira.

Recoge tu soledad,
concentrate. Ten valor
para decir la verdad,
aunque te cause dolor.

Escribe versos sencillos,
como Martí. Sé sincero,
como Martí. Los cuchillos
son alma de cuchillero.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Lectures 13


Amor, ja que m’has dit que et digui què
vull, t’ho diré ben clar: contra l’horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,

pujar parets d’amor per tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Sextina reivindicativa (Terra de Mai)
Maria Mercè Marçal

dimarts, 13 d’agost del 2013

Lectures 12

Mucho, poquito y nada
Daniel Viglietti

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males,
¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
Si no cambio un poquito mis mañas, mis juegos,
¿cómo cambiar en algo los dramas, los fuegos?
Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso,
¿cómo cambiar más tarde el beso, el abrazo?
Si no cambito un poco mis cauces, mis fuentes,
¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la gente?
Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos,
si no abro mi ternura me vuelvo de hielo.
Si no muchito un cambio mi cuerda, mi acorde,
¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo borde?
Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero,
¿cómo darle esperanza al te amo, al te quiero?
Si no amucho lo poco que tiene mi gente,
¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?
Mucho, poquito y nada deshojo la vida
y ella nunca responde, la desentendida.
Mucho, poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando.
Mucho poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando este cambio nuestro.

diumenge, 11 d’agost del 2013

Lectures 11

Lento pero viene
Lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

hoy está más allá
de las nubes que elige
y más allá del trueno
y de la tierra firme

demorándose viene
cual flor desconfiada
que vigila al sol
sin preguntarle nada

iluminando viene
las últimas ventanas

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya se va acercando
nunca tiene prisa
viene con proyectos
y bolsas de semillas
con ángeles maltrechos
y fieles golondrinas

despacio pero viene
sin hacer mucho ruido
cuidando sobre todo
los sueños prohibidos

los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya casi está llegando
con su mejor noticia
con puños con ojeras
con noches y con días

con una estrella pobre
sin nombre todavía

lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar

cada vez más nosotros
y menos el azar


lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

lento pero viene

Mario Benedetti

divendres, 9 d’agost del 2013

Acatar o no la llei

Tenim la sort que, en les nostres realitats paral·leles (em refereixo a la situació educativa en les comunitats properes, entre elles les Illes i el País Valencià), podem observar comportaments que, perquè toquen aspectes molt preuats per nosaltres com són la llengua i la cultura catalanes, ens donen una perspectiva critica molt interessant.

Aquest estiu hem tingut la notícia que el govern de les Illes ha expedientat a tres directors d’escoles públiques de Menorca per aplicar de forma diferent a l’oficial el famós decret del trilingüisme que, com tothom admet menys els que l’han dissenyat, està pensat no per aconseguir que els nins illencs coneguin les tres llengües sinó per fer que el català que s’hi parla, deixi de ser una llengua d’ús habitual i passi a parlar-se en la intimitat d’on no hauria d’haver sortit mai. I si pot ser que desaparegui. Només els hi falta que s’inventin un nou nom com els pseudo-intel·lectuals i polítics espavilats de l’Aragó.

Quina posició cal prendre davant d’aquest fet? En principi sembla que hi ha una desacatament de la llei. Per tant, la proposta de l’executiu balear és coherent amb un estat de dret ja que el compliment d’una normativa en una democràcia és obligat. Estem segurs? Els qui hem lluitat i seguim lluitant per una normalitat del català a l’escola, vistos els recursos, projectes, lleis que hi atempten, minoritàriament, però que no descansen.... veiem la situació del català a les escoles de les illes, igual que ho vam fer amb la situació al país valencià, amb molta preocupació.

És lícit, en aquest cas, la desobediència civil, o la desobediència educativa? I si ho és en aquest cas, ho és en altres aspectes? En el nostre país si posem una pancarta a les portes de l’escola defensant l’escola en català, es fa amb tota normalitat, fins i tot és aplaudit per la conselleriao l’ajuntament de torn. Una altra cosa és la postura de la Delegació del govern central.. Si se’n posa una contra les retallades, la situació no és la mateixa i, sinó, vegis les instruccions que va donar l’ajuntament de Barcelona a les seves brigades per netejar les façanes de les escoles dies abans de les darreres eleccions. Cap pancarta reivindicant la llengua a l’escola va ser retirada, mentre que les altres, en el cas que fos possible, van ser arrancades literalment dels seus suports.

Vam acatar durant la dictadura a les normatives burocràtiques i administratives que ens imposaven a l’escola? No solament en els aspectes de la llengua, la qual cosa va donar lloc a espais semiclandestins de resistència a les normatives oficials; també en altres aspectes organitzatius, de gestió, de participació de les famílies o de gestió i concreció del currículum.

És clar, en la dictadura sí, però en democràcia no s’hi val. Però tampoc s’hi val en relació a la llengua en les escoles de les illes?

Fa dos anys quan des de l’escola es va interpretar, exercint responsablement la nostra autonomia, la normativa que regulava el Suport Educatiu Personalitzat, tot i tenir un informe favorable de la inspecció que en cap cas no s’acomplia l’esperit i les finalitats d’aquesta normativa, la conselleria ens va obligar a “acatar” i a fer-ho com es manava des de dalt.

La Conselleria és conscient de quantes normatives no es segueixen a les escoles? En el cas que es perdin tots els contenciosos que es tenen amb el govern de l’estat sobre els programes d’immersió i el tractament del català a l’escola, ens obligarà a acatar la llei estatal? Quin és el límit de la flexibilitat que fa que un sistema sigui més ric i innovador i pugui treballar per una qualitat real?

L’administració a més, té uns sistemes de control tant burocràtics, que permet o fa la vista grossa davant d’un incompliment, a condició de que en els papers oficials consti el contrari. Així ho manifestàvem en temps de persecució del català a l’escola. I ara, en el nomenat conflicte del SEP, alguns directors em manifestaven que omplien els papers oficials com si es fes segons la normativa i, després, internament feien el que creien més convenient. Estic segur que amb la permissivitat d’alguns inspectors.

Tot això es solucionaria si la confiança en el funcionament responsable dels centres, l’autonomia de decisió i la flexibilitat fossin aspectes claus del seu funcionament. Però, mentre l’educació i l’escola estigui en mans d’interessos polítics i partidistes, sigui objecte de reivindicació ideològica, en comptes d’un servei públic que ha de funcionar amb professionalitat i es vulgui un sistema uniforme, que vol dir desigual i desequilibrat, no ho podrem pas solucionar.

Segons la Conselleria, què haurien de fer els directors de les escoles de les illes davant d’una normativa que atempta contra la supervivència del català? Què farien ells, si es trobessin en aquesta situació i haguessin d’acatar una normativa com aquesta?

Ja no pregunto res més, que és estiu i és temps de vacances.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Lectures 10

L’UNA COSA O L’ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l’ombra d’un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

Joan Vinyoli, Vent d’Aram.

Lectures 9

Pensando en el futuro de la educación. Una nueva escuela para el siglo XXII (atenció! No m’he equivocat!). Obra col.lectiva.

En aquesta obra col.lectiva, destaco els articles de José Gimeno Sacristán, “¿Porqué nos importa la educación en el futuro? ”. Juan Carlos Tedesco, “Escuela y Sociedad en el siglo XXII”. Francesco Tonucci,


El alumnado en la escuela del mañana”. Miguel Angel Santos Guerra, “Adelantarse al futuro: agripamientos del alumnado”. Jaume Martínez Bonafé, “En la escuela, el futuro ya no es el pasado, o sí. Nuevos currículos, nuevos materiales.”

Mirades a l’educació en el futur que ens poden donar moltes pistes del què cal fer en aquests moments.

Lectures 8

Quan?

Negra nit del desconsol,
sang negra de la recança,
llàgrimes negres del dol.

¿Quan, enmig de la negror,
veuràs una clariana
i, voltada de blavor,
una estrela sobirana?

Narcís Comadira, Lent

dijous, 1 d’agost del 2013

lectures 7

Wonder, de J.M. Palacios.

Un best seller que explica la història d’un nen que per unes circumstàncies concretes –una mena de síndrome que li provoca una malformació de naixement- s’incorpora a l’escola alguns cursos més tard que la resta d’infants. Diferència, acceptació, tolerància, respecte, cooperació, bellesa, amistat... Les reaccions dels companys, de les famílies, el paper dels mestres... Tot plegat una lectura que val la pena no perdre’s i comentar. Lectura adient també per a nois i noies preadolescents, en plena lluita per la imatge pròpia i la inclusió en la tribu.

El relat molt rodó, tot acaba molt bé malgrat les dificultats, cosa que potser no sempre passa. Malgrat això, val la pena llegir-lo.